Tinc una dèria especial pels arbres urbans. Sempre m’he mirat amb enveja els arbres de les ciutats del nord de la Península, de la cornisa cantàbrica, o els arbres de ciutats europees ben proveïdes de vegetació urbana amb el pòsit de dècades i en alguns casos de segles. Hi ha parcs urbans i places amb arbres molt fets, centenaris, que acumulen la sedimentació del pas del temps i contemplen els anys amb parsimònia. Es veu ben bé que han estat plantats amb cura i amb sensibilitat i amb ganes de fer-los durar i d’assolir un tou de vegetació que faciliti l’esbarjo ombrejat dels dies de sol ardent, encara que siguin pocs en segons quines latituds. Però els arbres urbans madurs denoten un fet de civilització i només els exhibeixen les ciutats civilitzades.
Sempre he pensat que a Girona no havíem tingut aquesta sort i que amb l’excusa de la proximitat d’un gran parc urbà amb plàtans centenaris ens era una mica igual com creixien i quins arbres creixien en els carrers de la ciutat. No només això sinó que de manera reiterada i sense cap criteri s’ha abordat sovint una política arboricida amb l’excusa d’aclarir, d’esponjar, d’eliminar espècies invasores, amb dubtosos criteris estètics i amb molt poca visió de futur.
En tenim mostres diverses relativament recents. És el cas dels arbres de davant de El Corte Inglés que han estat capolats i mostren encara els troncs a mitja alçada connectats amb l’arrel i ocupant de forma inert l’escocell fins fa uns mesos presidit per arbres de capçada esponerosa. O també el cas de l’eliminació indiscriminada de les acàcies a la llera i la vall del Galligants sense cap consideració pel temps que fa que aquesta espècie està integrada al paisatge fluvial de Girona i per la seva inclusió a una poètica centenària dedicada a la vall. L’esclat primaveral dels penjolls de flors blanques de les acàcies és digne de millor sort que de ser víctima d’una política de depuració d’espècies.
M’he indignat sovint només de veure els centenars d’escocells buits de molts carrers de la ciutat, al centre i a la perifèria, al cor de la ciutat i en els barris. L’any passat es va assolir el màxim despropòsit pel fet de fallar estrepitosament el subministrament d’arbres nous per a la corresponent política de substitució i de replantació.
És per això que vull subratllar que aquest any s’ha corregit la tendència i que han començat a sorgir arbres nous plantats en els escocells buits i ben protegits per dos tutors (guies de fusta) units a banda i banda de l’arbre per una lligadura vegetal, de cuiro o de talls de llata de fusta. Només això ja canvia la geografia urbana i el paisatge dels carrers de la ciutat. Si els escocells buits denotaven un grau de descurança extrema ara els escocells plens comencen a indicar-nos una millor sensibilitat.
És evident però que un cop ha començat la normalització del paisatge urbà apareixen buits més detonants. Segueixen buits i desemparats la major part dels escocells de la mitjana del carrer del Marquès de Caldes de Montbui, més de deu del carrer Pierre Vilar per la banda de l’aparcament de Renfe i segueixen íntegrament buits tots els escocells de l’aparcament de la Copa a tocar el riu Onyar. Això en una observació visual ràpida de dissabte passat a la tarda. Sé segur que trobaria molts altres forats per omplir.
Vull referir-me però de manera específica als escocells de l’aparcament de la Copa. Pot ser que algú hagi pensat que hi fan més nosa que servei i que enmig de cotxes els arbres que es plantessin estan condemnats a no resistir la pressió d’un entorn hostil. Potser és cert que s’adiu poc un espai destinat a l’aparcament massiu per una plantació recurrent d’arbres. En aquest sentit és molt probable que tingui tot el sentit del món reduir el número d’escocells, tapar amb panot els forats a eliminar i plantar amb cura extrema i màxima protecció els espais reservats per a plantar. Encara un detall més: Hi ha concretament tres escocells que malviuen en el punt rodó que hi ha entre el vial que entra venint del rellotge de la Devesa a la rotonda de Pedret i el vial paral.lel a l’Onyar a l’espai reservat per a l’aparcament dels veïns del Barri Vell i abans destinat als autobusos turístics. Sempre he pensat que si aquests tres escocells es plantessisn els arbres distorsionarien la magnífica vista que s’albira entrant a Girona des del Pont de la Barca i per això aquests tres potser es podrien suprimir.
A vegades sonen tambors de guerra contra els castanyers de la Gran-Via, contra els til·lers de la Rambla Canalejas, contra els plàtans de l’avinguda de Ramon Folch. Deixeu que els arbres arrelin, creixin, s’enfilin en alçada, pugin amb orgull vegetal i amoroseixin el nostre paisatge urbà. I planteu més i més arbres nous sense parar. És un llegat per a les generacions futures, és una aposta de futur, és un signe de civilització.
En el programa de Fires de l’any 1987 s’hi va incloure un àlbum de cromos dedicat a «Els arbres de la ciutat». I en la presentació d’aquell programa es subratllava el valor patrimonial dels arbres i s’insistia en la necessitat que «els arbres arribin a cada racó, a cada carrer on sigui possible i aportin la seva ombra, la seva frescor, els colors de l’estiu i de la tardor».
Somniem una ciutat del nord i sabem que ens hi podem assemblar, només cal tenir-ne ganes i adoptar les mesures per aconseguir-ho.
