Dimarts passat vaig llegir que l’speaker de la Cambra dels Comuns del Regne Unit, equivalent aquí al president de tota cambra legislativa, l’espanyola o les autonòmiques, havia expulsat al líder de l’SNP escocès, Ian Blackman, de la Cambra, per haver titllar de «mentider» al primer ministre, Boris Johnson, i no desdir-se’n. Aquest fet em va traslladar a les presidències de Landelino Lavilla, Gregorio Peces-Barba i Félix Pons, que ho foren del Congrés dels Diputats. Aquests tres presidents, de grat record per a mi, varen defensar a capa i espasa el decòrum parlamentari o correcció en les maneres de fer i de dir dels diputats atesa la seva condició de representants del poble i les seves responsabilitats. Així, quan algun parlamentari queia en el fangar de les males formes o de l’insult respecte de l’adversari, l’advertiment presidencial els exhalava l’ànima convidant-los a rectificar. En cas de no fer-ho, els exabruptes dits eren esborrats del Diari de Sessions i, pel supòsit d’insolentar-se, l’expulsió de l’hemicicle guanyava rapidesa vertiginosa.

Això no es porta avui. Ni a les seus parlamentàries ni en altres àgores. Avui gairebé ningú recorda que l’insult cap a l’altre és manifestació clara i rotunda de manca d’arguments amb què defensar el parer de cadascun. Les sessions es compten per bronques, alguns mitjans de comunicació les amplifiquen, com ara La Sexta, i les xarxes socials es converteixen en abocadors pestilents dels favorables i dels contraris. Un estudi acadèmic realitzat per distintes universitats nord-americanes, facilitat per en Pol Santacana, veí meu, posa de manifest com el mal rotllo parlamentari i les fake news llençades pels partits polítics excita als usuaris de la xarxa fins el punt d’obtenir-se dos fets prou preocupants: El primer, l’increment exponencial de les injúries i de les calumnies pel que fa als actors polítics llençades estrepitosament pels seguidors dels seus adversaris; el segon, els guanys en publicitat i en vots que el mal fer parlamentari i l’acció dels grups polítics clàssics faciliten a les formacions extremes, siguin d’esquerres o de dretes, singularment aquestes últimes.

No han estat les confrontacions dialèctiques les que han dominat aquests últims dies tant en el Congrés dels Diputats com en el Parlament de Catalunya, sinó el mal fer de les seves respectives Meses. Admetre a tràmit una proposta de creació d’una comissió d’investigació respecte de l’Església Catòlica per abusos sexuals és el súmmum de la ignorància del Dret Parlamentari i de la pròpia organització eclesial. Quan el debat del projecte de Constitució, anys 1977-1978, no pocs diputats i senadors constituents proposaren que aquesta tipologia de comissió es digués «d’Estudi». Al final va quedar com la ponència havia informat. Però tots els estudiosos senyalen que les comissions d’investigació constitueixin l’instrument més punyent de control del govern «de torn». Ni de l’executiu que el precedí, ni que fos del mateix color polític, ni d’entitats forànies al Govern. El mateix dic d’una segona investigació, aquesta relativa a la suposada manca d’equitat en l’elecció del representant de TVE al festival d’Eurovisió. Així, foradant fins enfonsar el sentit primigeni de les comissions d’investigació, es vol enfortir una democràcia, l’espanyola, que fa aigües, mentre resten per renovar-se el Tribunal Constitucional i el Consell General del Poder Judicial en fragant incompliment de la Constitució per part dels legisladors? Això ja sembla Veneçuela, Cuba o Nicaragua. Més vots cap a Vox.

Per la seva part, a la presidenta del Parlament de Catalunya se li ha anat novament l’olla. En la seva particular batalla contra ERC i a favor de que el judici oral relatiu a quatre presumptes delictes comesos per la mateixa, sigui retardat, Laura Borràs ha fet una crida a la vaga per una resolució de la Junta Electoral Central... que sí complirà! No sé quin paper hi ha tingut en tot això el seu ajudant de cambra, el tal De Dalmases, però aquesta vegada sí que Catalunya rep l’atenció mundial. Mai abans cap president o grup parlamentari de país democràtic havia comminat als diputats a fer vaga a l’objecte de que l’acompanyessin a incomplir la llei. La Borràs, a qui tot allò que és estrepitós i infantiloide l’atrau, ha aconseguit el que mai no han assolit ni els polítics presos però indultats i els polítics que varen fotre el camp per por a entrar a la presó. En aquest país el sentit del ridícul dels polítics s’ha perdut.