Càritas ens ha deixat aquesta setmana una radiografia desoladora de les conseqüències que ha tingut la Covid-19 a Catalunya. El 29% de la població catalana, és a dir, una de cada tres persones, es troba en situació d’exclusió. Ho constata a l’informe que encarrega a la fundació Foessa, un dels més complets que es fan al nostre país i que revela també que aquest 29% representa dotze punts més que el 2018 i sis més que la mitjana d’Espanya.
L’informe subratlla a més que el 15% dels catalans i les catalanes, és a dir 1,2 milions de persones, pateixen pobresa severa.
Aquestes xifres que haurien d’obrir els informatius i mobilitzar la classe política han estat invisibles davant de la notícia que el Parlament, en comptes d’estar treballant a tota màquina per abordar la situació d’emergència econòmica i social, ha suspès les seves activitats per protestar per la suspensió de l’acta de diputat a Pau Juvillà. Junts, ERC i la CUP, que han forçat la mesura, han imposat, a més, la celebració d’un ple extraordinari per aprovar un dictamen en relació amb la situació del diputat.
Costa entendre que enmig d’una crisi econòmica i social sense precedents, el Parlament de Catalunya suspengui les activitats per posar-se al servei dels interessos de tres formacions polítiques en comptes de treballar pel benestar de tota la ciutadania a qui té l’obligació de representar. És una decisió que vulnera els drets democràtics de tots els catalans i les catalanes a estar representats en unes institucions que no es poden posar al servei dels interessos particulars de ningú. Ni tan sols la pandèmia va donar una justificació legal per tancar el Parlament perquè les majories circumstancials no disposen del dret de suspendre el control parlamentari al govern, una eina fonamental en una democràcia. Tampoc a privar la resta de forces polítiques de fer la feina parlamentària que els ha estat encomanada a través de les eleccions.
Al seu llibre Cómo mueren las democracias, Steven Levinsky i Daniel Ziblatt, descriuen les fórmules modernes amb què se soscava una democràcia i recorden que són molt menys evidents, per exemple, que el cop d’Estat a Xile on la insurrecció militar acaba amb el president del país mort i el palau presidencial en flames. Al segle XXI, es manté l’aparença democràtica celebrant eleccions i deixant que la ciutadania voti però desposseint la democràcia del seu contingut. Moltes vegades, com passa a Catalunya, justificant a més aquestes decisions arbitràries i il·legals com a mesures per «millorar» la democràcia.
El que ha viscut aquesta setmana el Parlament en té molt d’això, però demostra a més la desconnexió total d’una part important de la nostra classe política amb la realitat. Amb aquest 1,2 milions de persones que estan en situació de pobresa severa. Amb les 248.000 llars que tenen tots els membres a l’atur. Amb els 1,3 milions de catalans i catalanes que viuen en habitatges inadequats o els 915.000 que subsisteixen en allotjaments insegurs. També amb el 33% d’infants que viuen sota el llindar de la pobresa.
Darrere de les xifres que Càritas ens ha posat davant dels ulls hi ha persones que pateixen. Nens, nenes, joves, homes i dones per les quals hauríem d’estar treballant en comptes de segrestar les institucions per fer cada dia, cada setmana, any rere any, un nou gir a un procés que només ha servit per tapar amb banderes una dècada de deteriorament econòmic, social i polític que sembla no tenir mai fi.
