Des que amb la fi de la II Guerra Mundial es va iniciar la guerra freda, que va enfrontar el món capitalista amb la URSS i els seus satèl·lits, començà un llarg període en el qual els serveis d’espionatge d’ambdós blocs tingueren un gran protagonisme. Des d’aleshores, els homes del barret i la gavardina amb el coll aixecat, s’han dedicat a intoxicar i a desinformar l’opinió pública. Una política de l’engany a la qual els serveis secrets s’hi abonen i hi destinen una gran quantitat de recursos, piratejant, filtrant informacions a través de mitjans afins, aconseguint moltes vegades minar la nostra confiança en els mitjans i afeblint la base mateixa de la democràcia.

Thomas Rid, politòleg de renom i professor d’Estudis Estratègics de la prestigiosa universitat Johns Hopkins, ha escrit el llibre The secret history of desinformation and political warfare, que Planeta ha editat en espanyol, amb el títol Desinformación y guerra política. Un documentat treball en el qual el politòleg nord-americà analitza de forma brillant els informes i manipulacions,... la guerra bruta que duen a terme les clavegueres de l’estat dels països més influents. Tot s’hi val per imposar els interessos econòmics, polítics, culturals i de defensa.

La intel·ligència militar crea entorns ambigus i contradictoris per tal d’amagar, despistar de manera que mai es pugui saber qui hi ha realment al darrera de tot, qui organitza els, tant de moda ara, ciberatacs. Un totus revolutum que, embolica que fa fort, barreja clavegueres de l’estat, amb tècnics informàtics idealistes i revolucionaris, amb anarco-nihilistes que recerquen la fama, amb experts que es venen al millor postor.

El professor Rid ens explica que des de l’aparició de Julian Assange i Wikileaks, els serveis secrets n’han après i ara controlen molt millor les informacions i és difícil que s’escapi res del seu control. Suposo que deu ser deformació professional, però Thomas Rid ens ofereix tota la documentació d’una manera molt ben estructurada, acadèmica i erudita. Els personatges reals surten en clau, com si es tractés una història de John LeCarré.

Els que no estem avesats a aquest món, quedem aclaparats al veure com actuen els hackers de les grans potències instrumentalitzats pels serveis secrets. Sembla que els primers en utilitzar aquestes tècniques varen ser els russos ja el 1920, en plena guerra civil. A través de l’anomenada «Operació Confiança», el servei d’intel·ligència de Lenin va crear una falsa dissidència tsarista que va atraure als autèntics rebels enganyant a la intel·ligència europea. Aquesta operació va servir també per introduir elements bolxevics a les organitzacions contrarevolucionàries.

Aquest model d’èxit fou copiat i imitat per la gran majoria de serveis d’intel·ligència. És curiós que a l’inici de la guerra freda, Viena i sobretot Berlín concentressin el nombre més alt d’espies per metre quadrat del planeta, seguides, a una certa distància per Londres, Nova York i Moscou. A Pankow (Berlin oriental), hi havia el Comissionat Federal per a la Documentació del Servei de Seguretat de l’antiga República Democràtica Alemanya, la seu de la famosa Stasi. La CIA també va muntar el seu equivalent a l’oest. Ja durant la II Guerra mundial els nazis varen fer famosos els Kampfgruppen, uns temibles grups de combat. L’Stasi però va ser l’organització que comptava amb més efectius, tenien a 1.400 persones en «oficines», 90.000 agents en nòmina i prop de 200.000 col·laboradors a temps parcial.

A mitjans dels anys 60 els serveis occidentals passen a l’ofensiva i es posen en guàrdia per tal d’evitar que triomfin la revolució cultural xinesa, el castrisme a Cuba, la guerra de Vietnam, les revoltes a Berkeley i el maig del 68 i els processos revolucionaris d’alguns països africans. Així, assassinen a Lumumba, Bembella, el Ché, enderroquen a Sukarno a Indonèsia, on eliminen físicament a prop de mig milió de comunistes... la cosa es posa seriosa i més endavant, avorten el Xile d’Allende i imposen governs clarament escorats a la dreta, com el de Thatcher al Regne Unit, l’administració Reagan als EUA, o Pinochet i la dictadura argentina.

Davant aquesta ofensiva en tota regla, l’esquerra europea va apostar pels moviments pacifistes i ecologistes que durant els anys 80 varen experimentar un gran creixement. Fins i tot a Girona el moviment per la Pau va jugar un gran paper en la lluita antiOTAN que finalment va ser traïda pels socialistes i també per les restes de partits comunistes que continuaven fidels a Moscou, que varen intentar seduir als ingenus utopistes que estaven en contra, tant de l’OTAN com del Pacte de Varsòvia.

En el moment actual, alguns països de l’antic bloc de l’Est s’han integrat a l’OTAN i, els que segueixen fidels a Moscou, estan governats per oligarquies nacionalistes mafioses, que controlen el poder amb ma de ferro i apliquen polítiques liberals ultracapitalistes. Aquest és el cas de Bielorússia o el Kazakhstan que no dubten en reprimir les manifestacions de la dissidència amb foc real.

El darrer capítol d’aquesta guerra de posicions el tenim amb l’actual crisis d’Ucraïna, on Vladimir Putin ha concentrat 100.000 soldats a la frontera amb Rússia per advertir a occident que mai acceptarà que entri a la Unió Europea o a l’OTAN. I per acabar, una reflexió. No oblidem que l’objectiu de la desinformació és crear dubtes i divisió avantposant les emocions a les anàlisis, la divisió a la unitat, el conflicte al consens, allò particular a allò universal.

És més, els avenços tecnològics han fet que el ciberleviatan sigui una realitat, i les falsificacions i manipulacions dels serveis secrets, s’escapin cada cop més del control democràtic i siguin una autèntica amenaça, tant pels drets individuals com col·lectius.