L’episodi viscut la setmana passada a les Corts espanyoles fou lamentable. L’errada d’un diputat del PP a l’hora d’exercir el seu dret al vot, les manifestacions de Casado i Gamarra, el nerviosisme de Batet, la traïció dels representants navarresos de la UPN al seu partit, el discurs d’Arrimadas contra els independentistes o el paper del PNB o ERC, tot intentant tombar el govern, deixaren en evidència la situació que viu la política on a la majoria de formacions el fang ja els arriba al coll. És decebedor veure com els polítics tracten els ciutadans d’analfabets. Avui la mentida sovintejada o els insults permanents, que es viuen a la cambra baixa en cada sessió plenària, palesen una manca clara de categoria dels representants de la voluntat popular.

Des de fa molts mesos la vicepresidenta Yolanda Díaz treballava en favor de la reforma laboral. Va aconseguir l’acord dels agents socials. Sindicats i patronal negociaren un redactat fent les concessions necessàries per tal que es pogués aprovar un nou text sense massa dificultats. De primer, des de la coalició PSOE-UP es proposaven derogar l’anterior llei del PP, la qual cosa era impossible entre altres motius perquè Europa no ho permetia. Al final la modificació del text significà un gran acord entre les parts implicades, la qual cosa hauria signat qualsevol govern ja fos del PSOE o del PP. Malauradament l’enfrontament polític continuat que es viu a Espanya va fer impossible el pacte d’estat. Amb aquest divorci s’arribà al dia D, quan calia votar una reforma laboral reclamada per la majoria de treballadors i empresaris.

El diputat popular Alberto Casero votà telemàticament des de casa seva. I es va equivocar. Votà contra la posició del seu propi partit i no fou capaç d’adonar-se de la seva relliscada ni el moment de la comprovació del seu vot. Això no hagués tingut massa transcendència, però la traïció de dos diputats de la UPN provocà que el seu vot fos decisiu. Al final, 175-174. La seva errada fou de llibre, per la qual cosa el govern aconseguí l’aprovació de la reforma laboral.

Des d’aquest moment s’inicià una cacera de bruixes. La portaveu del PP, enlloc de castigar el seu company de files per ser com a mínim un despistat, es va alinear al costat de Vox, tot parlant de tupinada, manipulacions, de segrest de la democràcia i no sé quantes coses més. I ja ha anunciat recursos fins a arribar al Tribunal Constitucional. Una altra vegada el PP s’enfanga en un posicionament basat en la mentida i en una agressivitat impròpia de polítics professionals. Es tracta de continuar menyspreant allò que tothom hauria de protegir: la democràcia.

La presidenta del Congrés tampoc va donar la talla, ben segur fruit del nerviosisme i la tensió. Va amagar el cap sota l’ala sense parlar clar davant la pressió dels Egea, Pastor, Gamarra i Mariscal.

Per altra banda, els dos vots de la UPN eren decisius. Havien anunciat el seu suport al PSOE, lligant-lo a la crisi de l’Ajuntament de Pamplona on l’alcalde no té majoria. Contra tot pronòstic a darrera hora canviaren el vot, desobeint el seu partit i malgrat les seves manifestacions no se sap el perquè del seu criteri. Sense proves la portaveu socialista afirmava al final del ple que s’havien venut. Molt poc edificant tot plegat.

Mentre passava tot això, Arrimadas votava amb els socialistes amb l’argument que amb el seu sí barrava el pas als independentistes de Bildu i ERC. Un argument ben trist.

I ERC i el PNB deixaven els seus socis de govern a la intempèrie, sense importar-los la possibilitat que perdessin la votació. Després de la seva negativa s’afanyaren a dir que el seu posicionament no tindria conseqüències futures.

Al final la majoria de forces polítiques n’han sortit amb importants lesions. La vida política espanyola es continuarà enfangant fins al final de legislatura. Allò que hauria de ser un gran èxit gràcies a l’acord entre patronal i sindicats s’ha convertit en un autèntic joc de despropòsits i d’acusacions entre bons i dolents. I hom es pregunta qui són uns i quin són els altres.