A la pregunta què feia Déu abans de crear el món, Sant Agustí respon que enllestia l’infern pels impertinents que un altre dia gosarien plantejar-la. Ens ho recorda Rüdinger Safranski a El mal o el drama de la libertad. En llegir-ho he recordat a Aryeh Neier. «La història és eloqüent, hem de defensar la llibertat dels nostres enemics si volem que es defensi la nostra.» Neier, de 84 anys, fugí de l’Alemanya nazi amb el seus pares rumb als Estats Units. Es podia imaginar la criatura –que intuïa que no tornaria a veure la resta de la seva família deportada a camps d’extermini– que un dia defensaria a Frank Collin, un líder neonazi?

Una sentència judicial prohibí a Frank Collin i els seus acòlits manifestar-se amb tota la parafernàlia nazi pels carrers de Skokie (Illinois), una tranquil·la localitat de 70.000 habitants que acollia a molts dels supervivents de l’Holocaust. Collin no es rendí i va recórrer a la Unió Americana de Llibertats Civils (ACLU) perquè defensés el seu dret a la llibertat d’expressió i manifestació que recull la Primera Esmena de la Constitució nord-americana. Neier –que presidia l’ACLU– acceptà el cas sense dubtar-ho ni un segon. «El dret a reunir-se i a parlar lliurement sense necessitat de permís hauria de ser incontestable». No obstant la majoria d’habitants de Skokie tenien molt present la memòria els milions de jueus assassinats pels nazis. L’UCLA es va debatre entre defensar la llibertat d’expressió fins i tot «del teu pitjor enemic» o cedir davant el que es podria definir com un instint de supervivència: mai més! Ni oblit ni perdó! «Mai em vaig penedir, sempre he pensat que estava fent el que tocava. Skokie va tenir un gran impacte en el concepte que l’opinió pública tenia sobre la defensa de la llibertat i amb el temps més i més gent dels Estats Units i d’altres parts del món va creure que havíem fet el que era correcte».

El 9 de juliol de 1978, després de 16 mesos d’estira i arronsa judicials, els nazis de Frank Collin es manifesten amb el seu pas d’oca i les seves esvàstiques en el parc de Marquette (Chicago), el lloc habitual on baladregen els seus eslògans d’odi. Neier ha escrit Defendiendo a mi enemigo per donar testimoni del cas de Skokie i deixar constància que defensar la llibertat d’expressió és defensar la llibertat de les persones i dels seus drets fonamentals, i una mostra d’humanisme.

Aquí a casa nostra hi ha grupuscles de persones que s’autodenominen antifeixistes –ironia? No!– i que es dediquen a sabotejar els actes dels qui consideren feixistes –que no pensen com ells. Independentistes del morro fort utilitzen el neologisme nyordo –excrement– per catalogar els desviacionistes de la causa. Una visita a Twitter et recorda que la vocació de pensament únic és un tret universal. Podem mostrar-nos condescendents quan en un col·loqui el tema a tractar passa d’esquitllentes sobre el rebost emocional. Però si volem posar-nos d’acord sobre creences, la intransigència agafa protagonisme. Quanta més emoció mobilitzada més intolerància. El nostre cervell emocional –que ignora les subtileses dels dos dits de front– posa en el mateix sac a Nostre Senyor, a Puigdemont, a Laura Borràs o a la Mare de Déu, al PP, a la Inquisició, al Barça, etc..

Crec que Aryeh Neier estaria d’acord que una cosa és fer apologia d’un ideari, per més estrafolari o nauseabund que pugui ser, i una altra incitar a cometre un delicte. Una cosa és una desfilada nazi o una manifestació de la Falange Espanyola o del Partit Comunista i l’altra atiar el foc de la violència contra un barri jueu, un partit independentista o partits feixistes.