First Dates» és una de les tifes més grans que he vist mai a la televisió –o millor, segons es miri–, i creieu-me quan us dic que ja sumo uns quants anys com per afirmar que n’he vist moltes, de merdes. Fa justament una setmana, un dels comensals del xou –així és com anomenen els infeliços que hi acudeixen amb l’aparent objectiu de trobar parella–, era enxampat i descobert com un farsant, després d’haver-se fet passar, en tres edicions anteriors del programa, per altres persones. El millor de tot, però, no va ser aquesta èpica enganxada, sinó l’esbroncada en mode ofès que tot seguit va dedicar-li Carlos Sobera, sobre el paper, molt dolgut i enutjat: «Nos has echado mucha mierda con tu actitud», va sentenciar amb el rictus seriós, el presentador basc, un paio que, com en Bruce Willis, ha acabat presentant el primer detritus que li han posat al davant. A la televisió, diuen els entesos, no hi ha res preparat, i costa molt de creure que un actor evoqui l’esperit de Robin Hood per destapar un frau catòdic, i també que els seus productors, un cop assabentats de l’engany, ordeixin un pla maquiavèl·lic per destapar-lo a ell, tot donant-li el seu moment de glòria davant l’audiència. La personalitat d’aquest nou personatge, a més, afectat d’una estranya afecció anomenada puberfonia o falset mutacional, un trastorn de la tonalitat de la veu que l’aguditza fins a l’extrem, era de traca.
Sigui quina sigui la versió que ens vulguin fer creure com la verídica, el programa sempre perd, ja sigui per vendre com a real una ficció tan precuinada, com per fer gala de la ingenuïtat dels seus productors responsables, perquè s’ha de ser molt ingenu perquè se’t coli un farsant a casa a donar-te del teu propi xarop fins a tres vegades diferents, i voler explicar-ho com si fossis la víctima. I tot això sense parlar del tuf a befa contínua que desprèn el xou vers tots i cada un dels seus participants, gent que està o aparenta estar i es pren seriosament aquesta epopeia que és, avui, trobar parella. S’ha d’estar molt desesperat per anar a un programa com aquest, o no tenir vergonya, perquè donar, diuen les males llengües que aquí no et donen ni les gràcies. Com bé diu el mem: «¡Si saben como me pongo para qué me invitan…!». I poca broma amb la solteria en plena maduresa, i amb la soledat i el desassossec conseqüents, dos dels problemes emocionals cada vegada més habituals i difícils de pair entre la població adulta. Sense obviar les estructures de la nostra societat, que ben entrat el segle XXI de la diversitat i la inclusió, continua pensada per ser consumida en parella. El preu de l’habitatge, per exemple, tant per a lloguer com en compra, és complicat d’afrontar de manera individual, per no parlar de les mesures fiscals, que afavoreixen clarament els matrimonis amb fills. Ser solter a segons quina edat estigmatitza i resulta molt car. Però els de «Shit Dates», a la seva.
