Aquesta pandèmia ens està esgotant i genera els que molts ja anomenen «un cansament col·lectiu». És un cansament que ens acompanya a tot arreu, el tenim enganxat com si fos la nostra pròpia ombra. El primer confinament ens va agafar per sorpresa i el cansament, l’estrès i fins i tot la depressió va visitar moltes llars. A les successives onades (ja en portem sis) el cansament s’acumula. És cert que al llarg de la pandèmia alguns han descobert el fer altres coses o el lleure. Constatem amb estupor que la vida es podia desaccelerar i al fer-ho sorgien noves sensacions. Però avui, al tercer any pandèmia, descobrim que la pandèmia ens empastifa de cansament, insomni, irritabilitat o en el pitjor dels casos de malenconia o depressió i la recuperació no és fàcil.
Per què ens sentim cansats? Fa uns anys, Byung-Chul Han (filòsof coreà nascut a Alemanya) va publicar un llibre , Müdigkeitsgesellschafr (que jo traduiria com la societat cremada o cansada), en què descriu el cansament com una malaltia que afligeix la societat neoliberal, competitiva i obsessionada per l’èxit. Durant la meva carrera professional, la feina, per dura que fos, no em produïa aquesta fatiga pandèmica profunda. Sí, que després d’un llarg viatge o dies de feina intensa em sentia cansat, però d’aquell cansament me’n recuperava amb facilitat. Psicòlegs i psiquiatres ens estan alertant dels nombrosos trastorns psicològics associats a la pandèmia. Hi ha qui apunta que aquests trastorns podrien ser símptomes de la manca de llibertat que ens ha aportat la covid19. Fa la impressió que la pandèmia ens ha esclavitzat al forçar-nos a portar una vida anòmala i possiblement no en siguem totalment conscients.
Slavoj Žižek (reconegut pensador eslovè) al seu llibre Pandemic! Covid-19 Shakes the World, dedica un capítol a la pregunta ¿per què estem cansats tot el temps? Žižek també sent clarament que la pandèmia ens ha cansat i desenvolupa la tesi de l’autoexplotació, que descriu de la manera següent: «Ells (les persones que treballen des de casa) poden guanyar encara més temps per explotar-se ells mateixos». Durant la pandèmia, ja s’ha detectat que treballar a casa pot ser més esgotador que treballar a l’oficina. Aquest fenomen pot explicar-se pel fet de que hem acabat treballant més que quan anàvem als nostres despatxos o llocs de treball. Però no és agosarat considerar altres explicacions com per exemple que el que ens esgota és la soledat de les interminables jornades en pijama i sabatilles davant de l’ordinador. En aquesta situació, de fet ens enfrontem a nosaltres mateixos, doncs a banda de la feina que fem, ens obliguem a cavil·lar i especular sobre el que fem, som o voldríem fer. Hi ha una frase que ho descriu molt bé: «ja no tinc més piles o ja no se’m recarreguen les bateries». De cop i volta quan ens afecta aquest cansament pandèmic, ja no poden treballar ni funcionar com abans.
Potser també ens cansa la manca de contacte social i corporal, d’abraçades, de petons, de salutacions espontànies i cordials. Sense el ritual de salutació, ens trobem sols davant de nosaltres mateixos. Ser capaç de saludar algú cordialment ens fa sentir bé, amigables, afables. El distanciament social desmantella la vida social i automàticament ens fatiga.
Durant la quarantena vam començar a adonar-nos que potser les persones que ens rodegen són una cura per l’esperit i ens aporten benestar, tranquil·litat i confiança. Els rituals que practicàvem en la època precovid creaven una xarxa de comunicacions que ens donava vida i que constituïa la nostre identitat. Avui el que preval és la comunicació telemàtica. Els rituals d’anar amb família i amics a partits de futbol, concerts, al teatre o al cinema i les subseqüents menjades al restaurant o a prendre copes han desaparegut de les nostres vides.
Les videoconferències i webinars han estat la alternativa a retrobar amics i parlar amb calma en la intimitat de les nostres llars. Però també ens acaben cansant malgrat les alegries i l’eufòria de la novetat del principi. Un problema de les webinars és que és difícil evitar mirar-te a tu mateix en la pantalla on estan també presents els altres. Al final, mirar la teva pròpia cara a la pantalla és esgotador quan no decebedor. En les videoconferències, mirem i veiem, però no hi ha presència física de l’altre ni per tant contacte. Tinc la impressió que és una forma de comunicació molt poc humana, no hauríem de permetre que es converteixi en la norma.
Potser hem d’agrair a la pandèmia adonar-nos que la presència física dels altres ens aporta felicitat, és una experiència física, que ens permet un diàleg ple i ens reafirma com a humans. El virus transforma el món de tal manera que la vida es simplifica i redueix per poder sobreviure a la pandèmia. En aquestes moments, el que ens arrisquem a perdre és el sentit de la bona vida. Per sobreviure, estem sacrificant allò que fa que la vida valgui la pena.
Però no voldria acabar aquesta nota sense afegir un raig d’esperança. El virus també ens ofereix un punt de reflexió i d’esperança, que ens permeti revertir el nostre destí i allunyar-nos del tedi i l’angoixa. Però per fer-ho, cal que revisem radicalment la nostra vida i la nostra societat, per aconseguir trobar una nova forma de vida que ens retorni a la humanitat. Perquè no hem d’oblidar que abans de que el virus ens poses de genolls, els humans ja havíem encetat el camí de la no sostenibilitat, de la guerra, de la desigualtat, de l’egoisme, de la destrucció de la Natura i els valors humans. ¿Potser haurem d’agrair al virus el canvi de rumb que la humanitat necessita desesperadament?
