De vegades em pregunto fins a quin punt la política visible és un espectacle perversament escrit i interpretat per distreure’ns mentre els poderosos fan la política (l’obtenció i exercici del poder) de veritat.

Despistats. És increïble la quantitat de gent al capdamunt d’organitzacions que no s’assabenta del que hi passa. Presidentes del Parlament a les que despatxen diputats sense avisar, caps de partit que ignoren les trafiques del tresorer, o papes de Roma als que no arriba la ferum de les pomes podrides del cistell. «Segur que en Franco no ho sap, si ho sabés no ho permetria», se sentia dir a durant la dictadura.

Empresaris. Alguna teoria marxista diu que el proletariat i el segment més modest de la petita burgesia componen les «classes populars», unides per la seva oposició a la gran burgesia. Però vet aquí que mentre els assalariats estan en contra dels contractes temporals perquè volen seguretat, el més petit dels petits empresaris, l’autònom amb un sol ajudant, està a favor de les màximes facilitats per llogar i treure gent segons com vagi la feina. Identificar-se amb els maldecaps dels petits empresaris atabalats és un objectiu cabdal per a qui vulgui ocupar la centralitat política de Catalunya.

Bòlid. L’independentisme, però no només ell, ha posat les bosses de crispetes al microones per assistir amb un somriure d’orella a orella a la nova caiguda d’Albert Rivera, barallat amb el despatx d’advocats que l’havia llogat perquè era una figura amb molta agenda.

Enquestes. Hora d’apuntar: el CIS, la màquina d’enquestes del Govern espanyol, n’ha publicat una sobre les eleccions castellanes sis dies abans de celebrar-se. Si l’espifia gaire, els responsables polítics –el ministeri de Presidència, en mans de Félix Bolaños– hauran de donar moltes explicacions sobre la utilització del diner públic que costa l’artefacte. Però si l’encerta, els que s’hauran d’excusar són els que l’han afusellat preventivament perquè no els agradava el pronòstic.