Fa unes setmanes, l’Oriol em va preguntar si em podia dir que les meves mitges li agradaven molt. «És que ja no sé què puc i què no puc dir», va mig excusar-se. «I tant, que m’ho pots dir! A mi m’encanten!», li vaig contestar. La veritat és que són xulíssimes: tenen la cara de la Frida Kahlo brodada moltes vegades. De fet, pot arribar a semblar que porti la Frida tatuada a les cames. Cada vegada que algú em diu que li agraden (que és sovint), em poso molt contenta. Però, és clar, el tema d’aquest article no són les meves mitges, sinó el comentari de l’Oriol. I és una llàstima, perquè de veritat que aquestes mitges són precioses!.
No és la primera vegada que un home em pregunta si em sabrà greu que em digui alguna cosa positiva sobre la meva roba o sobre el meu aspecte (a mi això em fa molta gràcia, perquè al preguntar-ho ja ha fet el comentari). Amb amics propers també n’hem parlat. Alguns m’han dit que darrerament no s’atreveixen a dir res per por que els acusin de masclistes, que abans de fer qualsevol comentari a una dona, si no és que li tenen molta confiança, s’ho pensen tres vegades i molt sovint acaben per no fer-lo. I partint de la base que cal eradicar les agressions sexistes del llenguatge, em fa pena aquesta censura prèvia que s’autoimposen molts homes (i també dones). L’altra cosa que constato és que bona part dels homes que no s’autocensuren són, precisament, els que més valdria que callessin.
Crec que la majoria de nosaltres som prou intel·ligents com per saber diferenciar els comentaris fora de lloc –que n’hi ha, i molts– dels comentaris que volen lloar alguna cosa de tu. Trobo preocupant que hi hagi persones que considerin masclista per se qualsevol opinió sobre l’aspecte d’una dona. Em sembla molt trist entendre un «avui estàs molt guapa» com un «ai, si em deixessis...», o prendre’s un «que bé que et queda aquest jersei» com un «si pogués, te l’arrancaria». Ens perdem moltes coses positives buscant maldat on, moltes vegades, no n’hi ha. I si una cosa m’ofèn –pel to, pel gest, per la mirada, pel què sigui!– tinc prou recursos com per fer-ho saber.
Considerar la mirada masculina com una agressió, també per defecte, em sembla pervers. No puc pretendre anar pel món sense que em mirin les cames, sense que em mirin els braços, el cos, la cara. Jo també miro les persones amb qui em creuo, homes i dones. I en cadascuna d’aquestes persones em fixaré en coses diferents i per raons diferents: en les mans, en la taca que porta a l’abric, en els cabells embullats, en l’escot, en la manera de caminar, en el somriure, en el cul, en les sabates, en l’alçada, en com porta pintades les ungles o en les pigues de la seva pell. No soc, ni vull ser, invisible. I si em compro unes mitges fantàstiques amb la cara de la Frida Kahlo és per lluir-les. I, normalment, les llueixo a les cames. L’altra opció és a l’estenedor, però us juro que no fan el mateix efecte.
