Havien compartit ideals, il·lusions i esperances. Havien entonat les mateixes cançons i els mateixos himnes abrandats sota les mateixes sigles i bandera. Havien compartit emocions primerenques i havien plorat i rigut per les mateixes penes i alegries. Havien quedat abatuts, de vegades gairebé enfonsats, per les mateixes humiliacions i derrotes però sempre s’havien tornat alçar empesos per la mateixa força combativa i la mateixa fe en el redreçament necessari i en la victòria final inexorable. S’havien enrolat en el mateix galió i havien format part d’un mateix projecte. Integraven una mateixa tripulació avesada a navegar per mars d’ones encrespades i pèlags perillosos. Malgrat les complicacions connaturals en tota navegació, la travessia havia anat raonablement bé fins aquell moment atziac en què un mal vent va fer sotsobrar la nau fins gairebé esberlar-la i va escampar els mariners per l’ampli mar de la desunió. De la manera que van poder, els nàufrags van procurar-se taules de salvació diverses que els permetessin aguantar el temporal i esperar que retornés la calma. Uns pocs van aguantar prop del buc damnificat que, considerablement malmès, es mantenia surant de manera incomprensible. Altres es van anar allunyant de la nau atrotinada fins que van trobar acolliment en altres navilis. Un cop va haver passat el tràngol, els pocs que s’hi havien mantingut a prop van poder tornar a la embarcació primigènia que, malmesa i amb el velam esquinçat, va prosseguir la travessia lentament i a batzegades però sense acabar d’enfonsar-se fins arribar a port i retornar a les drassanes per, al cap d’un temps, amb nova fusta i nou velam, seguir navegant a tota vela. Ni la nau ni la tripulació, però, ja no eren les mateixes.
Passat un temps prudencial, amb la mar ja més en calma, els antics companys de navegació, ara tripulants de vaixells amb banderes diverses, alguna fins i tot antagònica, no van resistir la temptació de retrobar-se per reviure les il·lusions que havien compartit i entonar altra vegada les cançons d’antany. Com que tothom en tenien ganes, no va ser difícil organitzar un aplec festiu al voltant d’una taula ben parada. Però quan va ser hora de cantar les cançons que tant els havien fet vibrar, es van adonar que ja no eren capaços d’afinar ni entonar a l’uníson. Amb no poca decepció, van mirar de parlar de temes vius de l’actualitat però tampoc no se’n sortien. La conversa transcorria lenta, amb vacil·lacions incòmodes i marrades innecessàries. El diàleg era postís i encarcarat. Volien empatitzar però no en sabien. S’adonaven que tot i la bona voluntat de reviure d’alguna manera un passat compartit, ara eren ànimes distants a les que ja no feien vibrar les mateixes coses. La idea ben intencionada de la taula de retrobament i celebració no havia reeixit. De mica en mica van deixar córrer l’intent impossible i, amb mirades buides i distants, es van anar acabant les menges i el beuratge, cadascú interrogant-se qui eren en realitat aquells i aquelles que tenia al costat. Val a dir que si no van empatitzar no va pas ser per falta de ganes sinó perquè uns i altres, de fet, ja no eren els mateixos. Havien canviat. Allò que havien estat, ja no era. Eren espectres del passat que ara es movien per interessos diferents. El retrobament com a tal, doncs, no havia reeixit perquè el que els havia unit ja no existia. Uns i altres eren un record agradable del passat que no connectava amb el present. D’alguna manera, havien deixat de ser allò que havien estat i qui ara tenien al costat, malgrat la persistència inequívoca dels trets físics, eren, en realitat, uns quasi desconeguts. Ja no els feien riure ni plorar les mateixes penes o alegries, ja no entonaven les mateixes cançons, ja no tenien les mateixes inquietuds ni compartien els mateixos valors. Tot era diferent perquè elles i ells també eren diferents.
En el fons del cor, però, pensaven, o potser tenien la necessitat de pensar, que encara que la trobada hagués estat fallida, sempre prevaldria una estimació sincera i un lligam vital indestructible a prova de qualsevol vicissitud. S’aferraven de manera voluntariosa al bell sentiment de l’amistat que els havia de protegir d’un naufragi absolut. I és que l’amistat que vam teixir de petits o joves, en la mesura que fos sincera, mai no s’extingeix del tot. Malgrat les desavinences i malgrat també alguna deslleialtat, cadascuna d’aquelles criatures sabia que qui ara tenia al davant i amb qui la comunicació era difícil, quasi impossible, eren els seus vells amics i amigues que tot i que havien deixat de ser dels seus, continuarien essent sempre, malgrat tot, els seus.
