Quatre artistes espanyols viatgen rere els Oscars de Hollywood i tant de bo cadascun s’emporti a casa la seva estatueta. Aquesta és la millor notícia, quant a premis, que ha rebut en anys la cultura espanyola a l’estranger, i no es percep aquest soroll unànime que reben, per exemple, els nedadors o els futbolistes o els tennistes quan ells vencen a terra estranya i acudeixen aquí amb els seus trofeus.

El cine espanyol no té sort al país on es produeix, perquè sobre aquesta indústria (que origina un art que en un temps va ser de masses) pesen sospites que també són vells prejudicis.

Entre aquestes sospites, basades en la realitat, per cert, hi ha les que llancen sobre el cinema aquells que voldrien que ni els actors ni els directors expressessin en públic, ni en privat, les seves tendències progressistes, si en tenen.

Aquell NO a la guerra, que va coincidir amb el lliurament dels premis Goya i que va ser seguit pels més importants representants del cinema, segueix sent matèria perquè la dreta (governant o a l’espera) miri de banda la indústria del cinema, i sobretot els seus directors o intèrprets. Ara s’han donat els premis Goya, i la injustícia ha estat perpetrada, a més a més, amb mala educació. Que Almodóvar hagi estat esquivat és un desvergonyiment sonor que desllueix el, per altra banda, molt digne palmarès.

Però estàvem amb el menyspreu que rep el cinema a Espanya i com aquest és rebut a l’estranger… Aquesta última notícia que va omplir de goig els quatre aspirants seleccionats per competir a Hollywood, va ser rebuda amb alegria per sectors de la societat, pels seus col·legues i per mitjans de comunicació. La tebiesa ratllant en el silenci amb què la van rebre representants de la dreta nacional és un retrat trist de l’enveja de l’èxit o del menyspreu de l’art. O de la mesquinesa política.

Capítol a part ha estat, gairebé des dels seus començaments com a director de cinema, cosa que representa Pedro Almodóvar. Creador originalíssim, que ha explicat Espanya com pocs ho han fet en la història contemporània (també en qualsevol de les restants arts), ha anat rebent en aquest país els efectes de l’enveja pròpia, mentre que a l’estranger (a Hollywood, però també als més il·lustres països d’Europa) ha estat aplaudit com un digne hereu dels millors. Si avui hi hagués aquesta fotografia que acull Buñuel a la meca del cinema (nord-americà) segurament hi estaria, envoltat de l’afecte que ell transmet des que era un noi. Aquest cineasta exigent ha inventat un gènere que algun dia serà celebrat com es mereix a la seva terra natal. Sense reticències, amb l’alegria de comptar entre nosaltres un dels grans de la història del cinema, com aquells que van acudir a la cita a la que van anar Hitchcock i Luis Buñuel.

El cinema d’Almodóvar és un cinema d’afectes, de relacions humanes. Reflecteix la història d’Espanya des d’aquests punts de vista. Ell mateix representa, en la seva manera de veure la vida, les ansietats espanyoles, també les que tenen a veure amb un caràcter que ens distingeix, esquiu i malcarat, malenconiós i tronant.

Aquesta crònica general que constitueix la manera que té Almodóvar de referir-se a la vida reflecteix el seu geni, l’essència del seu art, en què el precedeixen personatges com Goya o Miguel de Unamuno. Ell és geni i afecte, falta que aquí deixem de mirar-lo de reüll. [Això, que vaig escriure abans de la nit dels Goya, es va revelar profètic. I quina ràbia fa encertar quan el que s’endevina és una cosa que té dins seu la identitat del desdeny].