El full de ruta independentista per assolir la sobirania plena sense interferències de poders aliens a les quatre barres de la Generalitat, també conegut sintèticament com a procés –els seus líders que havien llegit el primer paràgraf de la novel·la homònima de Kafka: «Algú devia haver escampat mentides sobre Joseph K. perquè un dia sense haver fet res el detingueren», se sentiren identificats amb les cuites i la posterior dissort d’en Joseph K.-, o metafòricament, com a Viatge a Itaca –nom del poema de Kavafis que inspirant-se en L’Odissea d’Homer descriu la travessa de tornada a casa, la seva Itaca, d’Ulisses, on l’espera Penélope, entretinguda en teixir i desteixir el sudari per mantenir a ratlla els moscardons, un heroi que no hauríem de confondre amb el personatge de l’Ulisses de James Joyce, en Leopold Bloom, un tipus que com el seu creador es considera un foraster allà on va i que li provoquen basques a parts iguals la religió i el nacionalisme que es viu en la seva Irlanda natal, un ensopiment de la tradició que s’emmiralla en un Ulisses que més que ser llegit ha de ser cantat, o que per entendre’l o no entendre’l en absolut s’han de clavar els colzes a la taula o empinar-ne un amb un destil·lat d’alta graduació, i que es pot considerar una broma infinita, com la vida mateixa, per manllevar el títol de l’obra del malaguanyat David Foster Wallace– un procés, doncs, que ha estat analitzat rigorosament des del punt de vista polític com se suposa que es mereix un assumpte elaborat amb rigor i prudència. I si el procés no fos res més que l’esbravada d’unes ments que se’ls posà malament un cremat mentre escoltaven havaneres?
Fa poc morí Edward Wilson, entomòleg, un gran coneixedor del món de les formigues, i creador de la sociobiologia. Els humans com les formigues se’ns veu venir d’una hora lluny. El nostre comportament individual i en grup és bàsic, per més que el guarnim com un arbre de Nadal. Segueix fil per randa un programa que portem de fàbrica i que té com a funció la supervivència. Si no ens fa el pes aquesta funció per defecte, haurem de baixar-nos una aplicació de pagament que ens aconsellarà no deixar-nos seduir per l’olor de la palla de l’estable o pel confort que proporciona la tribu. S’esmerçarà en fer-nos entendre que els dos dits de front serveixen per posar en fila les emocions i no permetre que ens portin pel pedregar.
Els líders del procés, els de primera fila, no els de segona fila que s’ho miraven i ordien negocis i empreses sota el paraigües de la marca procés, sabien el que feien. Atiaren, com tots els populismes, l’instint de formiga. Està molt bé com a catalanistes que estimeu al país, però no voldríeu honrar-lo com a patriotes i alliberar-lo de la pèrfida Espanya que a més de mantenir-nos engrillonats ens roba tot el que pot?
El darrer vodevil de Laura Borràs –rúbrica a la pantomima de Pau Juvillà– és l’estampa de la situació actual del nostre Parlament. Una senyora que disputa a l’expresident Torra l’apreciat guardó de barretina de l’any, continua de Presidenta de la Mesa amb tota la patxoca a pesar d’haver-se-li posat un nas de Pinotxo. Sota els auspicis d’un Puigdemont difús i una Paluzie exaltada, es presenta –com una nena petita picant de mans en una festa d’aniversari– a donar suport als quatre de la ceba que tallen la Diagonal fent la guitza a centenars de veïns i automobilistes. Li feia costat Fredi Bentanachs, que formà part del primer escamot de Terra Lliure ensinistrat per ETA. Recordeu els japonesos, depauperats, desorientats, trobats en illes del pacífic que ignoren que la IIGM s’ha acabat? En fi. Tot plegat una broma.
