Condemnats a entendre’s.- Encara amb les urnes calentes, és evident que només hi ha tres opcions per desencallar la formació de govern a Castella i Lleó: una entesa PP-Vox que sumaria amb escreix majoria absoluta, una abstenció del PSOE en la investidura de Fernández Mañueco que facilitaria la formació d’un nou govern però significaria una legislatura molt complicada, o una repetició electoral que no només deixaria les coses com estan sinó que segurament les complicaria.

Mala peça en el teler. Sobretot per al Partit Popular. I no només a Castella i Lleó. El PP no té cap ganes de pactar amb Vox, ja que més enllà de les afinitats ideològiques, és el seu competidor electoral i està en fase de creixement. Però tard o d’hora ho haurà de fer. A no ser que Espanya esdevingui més europea i faci com Alemanya o França i l’altre gran partit es sacrifiqui per evitar que l’extrema dreta governi. No sembla que vagin per aquí les coses. El problema és que fa temps que el bipartidisme imperfecte es va acabar i els nou sistema de partits ja no es basa en dos grans partits que competeixen i una sèrie de partits petits que ajuden a conformar majories sinó que el mapa actual està format per partits mitjans que necessiten d’altres partits mitjans i algun de petit per governar. Passa a Espanya però també a Catalunya i òbviament també en l’àmbit local. El PP i el PSOE no tornaran a governar en solitari amb suports externs. Necessitaran com a mínim un altre partit gran per formar govern i ni així tindran la majoria suficient i necessitaran suports externs. Com a Catalunya. El que abans podia un partit ara ho han de fer com a mínim, dos.

Això té aspectes positius com la necessitat de pactar, de formar governs de coalició, etc. Però també en té de negatius com estem veient a Castella i Lleó i aviat veurem a altres llocs i és que arran de l’acumulació de crisis que patim, el malestar traduït en política creix i esdevé necessari per configurar majories. I quan passa això, es sap com es comença però mai com s’acaba.

Els serveis dels bancs.- Sembla que ja tenim el peu al coll a la pandèmia, però les escenes de les cues davant de les entitats bancàries continuen essent el paisatge de les nostres ciutats. Aviat acabarà l’excusa de la pandèmia i veurem com continuen formant-se aquestes cues de gent gran davant del banc on hi tenen guardats els seus estalvis. És una vergonya. Si hi ha alguna certesa és que en els darrers anys han passat dues coses en aquest món. En primer lloc, la digitalització i la desaparició de les caixes i la necessitat de repartir dividends ha fet que les entitats bancàries intentin maximitzar els seus beneficis i això signifiqui un empobriment del servei als seus propis clients, sobretot de la gent gran poc digitalitzada. S’han tancat moltes sucursals bancàries, s’han reduït les plantilles de treballadors i s’ha apostat per la banca digital. El resultat, ja el sabem: un servei nefast per a les persones que vulguin fer les seves gestions presencialment.

No és senzill, però l’única resposta és la que tenim com a clients: canviar d’entitat bancària i buscar-ne una que tingui un millor servei. No podem normalitzar aquest concepte de que com a client et tractin malament. Ja va passar amb les companyies low cost i ara passa amb els bancs. És millor no esperar res dels governs respecte aquest tema, la clau és exercir el poder que tenim com a clients i anar a buscar aquella entitat que et tracti amb la dignitat que tothom es mereix. Encara que sigui petita, encara que no doni gaire interès. Només així començaran a canviar les coses. El que està passant ara és injustificable.

L’excés de gesticulació.- Si ens hi fixem, en el debat polític cada dia hi ha una polèmica nova i, molt sovint, cada cop més absurda. Més enllà dels debats que semblen heretats dels anys noranta com els jocs olímpics d’hivern o l’absurditat de lluitar contra el canvi climàtic de la mà de les multinacionals que l’han provocat i en perjudici de la pròpia natura, la majoria de debats tenen un punt d’absurditat. Per dos motius. En primer lloc per la contradicció entre certs discursos grandiloqüents i la gestió molt més avorrida del dia a dia, però sobretot perquè la política cada cop més viu d’una gesticulació absurda. De tant en tant es pot gesticular en política, però no es pot governar i gesticular constantment. I això és el que ens passa avui en dia. Esperem que algun dia deixem enrere aquesta moda i tornem a l’avorrida gestió del dia a dia, que és el que millora de debò la vida de la gent.

Malestar en i amb les ciutats.- Sempre s’ha lloat el municipalisme com l’administració més propera als ciutadans i se’ls ha reconegut com a motor de transformació de les nostres ciutats. La situació després de les dues darreres crisis és diferent. Hi ha un cert malestar de la ciutadania amb els respectius governs locals. Un malestar que és injust. Bàsicament perquè els ajuntaments estan molt més limitats que abans per la Larsal i altres lleis i, sobretot, perquè la majoria de problemes que tenen els ciutadans avui en dia són competència d’administracions superiors. La seguretat, l’atenció al sensellarisme, l’habitatge, les ocupacions, etc., sobrepassen les competències municipals i els ajuntament estan lligats de mans i peus per poder donar-hi resposta. Fan el que poden, però qui s’ha de posar les piles, sobretot, són les administracions superiors.