En les darreres setmanes hi ha hagut dos debats-jornades organitzats per la fundació Campalans que voldria comentar.

El 28-29 de gener van tenir lloc les «Jornades per renovar el consens lingüístic a Catalunya». Hi va haver debats sobre «l’aprenentatge de les llengües a l’escola en un context plurilingüe», «el marc normatiu en matèria lingüística: on som i com hi hem arribat?», «l’ús social del català: en retrocés?», «com es viuen les llengües en la literatura» i finalment «debat polític: és possible un acord per renovar el consens lingüístic a Catalunya?». Les jornades varen abastar la majoria dels temes que un debat lingüístic ha de tenir presents amb ponents de reconegut prestigi en tots els camps. Poden veure els debats al canal YouTube de la Fundació. Posaré només un exemple, els ponents de la taula de debat polític foren els exconsellers Joan Manuel del Pozo i Irene Rigau, el president de federalistes d’esquerres Joan Botella i el president de Societat Civil Catalana Fernando Sánchez-Costa, moderats per Esther Niubó. Salvador Illa a la clausura va remarcar que el PSC havia nascut i continuava essent un partit catalanista i que seria proactiu a l’hora de defensar el català i que el que s’acabava de fer era un acte de diàleg i de nova política que, lluny de fomentar la confrontació fàcil per tenir un titular, intentava tendir ponts per solucionar problemes. En aquest cas, deia, s’ha evidenciat que és possible renovar el consens en matèria lingüística, només cal voluntat política. Afegeixo una anècdota. El President de SCC va dir que si es tancaven els 4 ponents (recordin els noms i les adscripcions polítiques dels mateixos) podien arribar a un acord sense problemes i ningú el va contradir. Sembla que amb el pacte nacional per la llengua es vol fer. Esperem que es faci i que els independentistes i la dreta espanyola deixin la cridòria i, seguint la proposta del president de SCC, s’asseguin a una taula a negociar.

El segon va ser la presentació del 7è «informe social» que la fundació fa any rere any amb l’excepció del 2020 fruit de la pandèmia que va aparcar tantes coses. Aquest any l’informe conté un primer capítol informatiu de la situació social a Catalunya. Els seus autors han aconseguit les dades sobre els temes socials en tres dates importants: 2008 (crisis de Lehman Brothers), 2013 (entre crisis) i 2020 (esclat de la pandèmia). No és fàcil tenir dades sobre atur, pobresa, desigualtats, habitatge, etc. i la seva evolució segmentades per franges de població i d’edat. Amb les dades a la mà, estableixen els grups de risc en cada un dels temes tractats a les conclusions del capítol. Un gran treball que serveix de base per tot l’informe i per treballs posteriors. També conté uns capítols generals sobre el pilar social europeu com a motor de recuperació (la visió europea que tants cops falta en els estudis), sobre la Covid-19 i la governança federal per a les polítiques socials, sobre la predistribució i redistribució com elements contra les desigualtats i sobre una proposta socialdemòcrata actualitzada en relació als temes socials. Conté també un seguit de capítols sobre temes més clàssics en aquest tipus d’informe com són el paper de la força del treball, l’ensenyament, la garantia de rentes (l’ingrés mínim vital entre elles) o la política d’habitatge en relació a les desigualtats. A més en aquest informe s’inclouen temes com el sistema de cures (especialment per persones grans i/o amb malalties greus), les malalties mentals o l’atenció a les persones amb discapacitat. En tots ells es donen dades molt clarificadores i, sobretot, propostes per atacar els problemes, per disminuir les desigualtats, per resoldre els casos de pobresa amb especial èmfasi en la infantil. Eva Granados, coordinadora de l’informe, ho resumeix dient que cal un nou contracte social, que cal aprofitar les crisis no per la queixa sinó per avançar en els drets socials.

Els dos exemples anteriors mostren que es poden fer propostes positives per resoldre problemes. L’oposició catalana que exerceixen els socialistes ho fa, és positiva, fa el que es demana a una oposició responsable, molt lluny del que passa amb l’oposició de dretes d’Espanya que sols sap dir que no a tot i no fa propostes.

Dues notes per acabar. Una sobre les eleccions a Castella i Lleó. El PP, tot i guanyar, ha fet un mal negoci, ha aconseguit enfortir Vox. El resultat posa en primer pla el problema de la col·laboració amb la ultradreta, és el que toca dilucidar. Em temo que el PP apostarà sense problemes per blanquejar Vox, deixant-lo entrar al govern. És un pas arriscat, és una línia vermella que a França o Alemanya ningú s’ha atrevit a creuar. L’alternativa és una entesa amb els socialistes que pot tenir moltes formes però això requeriria sobre tot un PP (però també un PSOE) amb una actitud molt diferent de la que vivim dia a dia en tots els àmbits de la política.

L’altra sobre el comportament de la presidenta del Parlament, la Sra. Laura Borràs, les darreres setmanes. Si la seva actuació sobre el cas Juvillà ha estat del tot erràtica (per ser políticament correcte) i molts pensem que ha mentit al Parlament, la presència a la manifestació de la Meridiana el dia que el departament d’interior del govern havia decidit (ja tocava) prohibir-la és un despropòsit de tal envergadura que m’ha fet pensar que potser sí té raó un amic que diu que ja que pensa que serà inhabilitada (pel cas dels contractes de l’Institut de les lletres catalanes, per corrupció pura i dura) intenta fer moviments per ser inhabilitada per coses que tenen més glamur entre els seus com intentar que la inhabilitin per alguna cosa relacionada amb la defensa de la independència o contra la suposada repressió seguint l’estela de l’expresident Quim Torra.