Fa tants anys que passo bona part del meu temps a Madrid que era inevitable que avui toqués el tema de la setmana: la batalla entre Casado i Ayuso dins del PP. Hi han frases que ho expliquen tot. N’he triat dues. La primera és de José Maria Aznar: «La situación de Ucrania es mejor que la del PP porque allí no hay armamento nuclear». Déu n’hi do. La segona és la del president galleg Feijoo i líder dels barons territorials populars: «La ropa sucia se lava en casa». Tot un manual d’estil resumit en set paraules.

Escric aquestes ratlles sobre el tema sabent que no seran les darreres perquè veurem com evoluciona aquesta crisi. Dues coses apunto. La primera és que hi ha un sector de l’entorn de la dreta, que inclou bona part de l’espai conservador mediàtic madrileny, que està disposat a perdonar-li tot a Isabel Ayuso en la mesura que ella sigui qui pugui derrotar a Sànchez. Segon, a diferència del que pensava a les primeres hores on veia a un o als dos protagonistes fulminats, em sembla que a curt termini una treva comporta que els dos aguantin.

Avui el que voldria posar en valor es l’extraordinària afecció madrilenya a les conspiracions polítiques internes, les domèstiques, les que es produeixen dins dels partits i que fa bona aquella classificació de menys a més de perillositat que alguns atribueixen a Churchill, altres a Andreotti i també a Adenauer: «Hi han enemics, enemics mortals i companys de partit». La diferència es que ara, aquesta, ha saltat a la llum pública a través dels propis protagonistes i en plena era de les xarxes socials. Durant el confinament ordenant papers vaig trobar el guió d’una intervenció com a convidat a la magnífica societat de sopars i tertúlies empordanesa La Xefla. Era 1986 i exercia de periodista polític. Ja llavors la vaig titular Madrid, ciutat d’intrigues i conspiracions.

El fet és que llavors encara no havia viscut res realment destacat atès el que ha vingut després a totes les formacions polítiques. Sí que contemplaves com als restaurants les sobretaules es perllongaven. Taules del poder, algunes als reservats dels restaurants, conspiracions amb el silenci dels mitjans de comunicació. Al Zalakain, Jockey, Club 31, Mayte Commodore, Principe de Viana, El Bodegón, Jai-Alai, Jockey, Horcher etc. Anys en els que els periodistes érem citats als mateixos restaurants a dinars i sopars i veies qui hi havia, què menjaven i bevien, quins puros fumaven i alguna cosa escoltaves. Es deia que al matí començaven 100 conspiracions, a l’hora de dinar ja eren menys de la meitat i al vespre en quedaven vives tres o quatre que l’endemà intentaven reeixir.

Jo pensava que ja ho havia vist tot quan el dissabte 1 d’octubre de 2016 el comitè federal del PSOE forçava la dimissió de Pedro Sánchez poc abans de votar la seva destitució. Havia sortit a passejar a veure l’ambient davant de la seu de Ferraz tot saludant Pep Capella, l’home de TV3 a Madrid i bon amic meu. Sánchez va sortir amb el seu cotxe aclamat pels seguidors. El que havien fet alguns dels seus amb ell va ser brutal i va forjar el personatge que avui coneixem i que, com gràficament deia divendres a la ràdio Jordi Basté, probablement contemplava a la penombra d’un sofà de la Moncloa tot aquest espectacle mentre acaronava un gatet com aquella memorable escena de El Padrino.