He sentit la frase «Pedro Sánchez és un gat que sempre cau de peus», desenes de vegades. La repetició d'una idea no vol dir que necessàriament hagi de ser encertada, tot i que en aquest cas ho és. Sánchez té moltes vides, com les van tenir Felipe González, Mariano Rajoy o Jordi Pujol, però la sort -si és que és qüestió de sort- s'ha de buscar, si no, no raja com aigua del cel. A Castella i Lleó el PSOE de la comunitat ha perdut les eleccions; el PSOE de Pedro Sánchez les ha guanyat. El partit socialista no governarà, com tampoc ho ha fet els últims 35 anys i molt probablement ho farà el PP amb coalició o en minoria amb suports externs. Veurem què passa.

Hi ha coses que sí que sabem. El Partit Popular, que buscava una majoria absoluta, s'ha trobat presoner de Vox. No és que sigui una sorpresa perquè precisament això era el que tothom pensava que passaria. Tothom, menys els dirigents populars en el moment que, jugant a fer d'Artur Mas el 2012, van decidir convocar eleccions. Presoners vol dir que la ultradreta és l'única opció que tenen per revalidar la presidència, a menys que no negociïn abstencions en segona volta. Les dues opcions són vàlides i també molt cares. I el PSOE, millor dit Pedro Sánchez, ho sap i va posar preu a una possible abstenció dels seus, com ho va fer la mateixa nit electoral el dirigent de Vox, Santiago Abascal, reclamant la vicepresidència.

Primer objectiu, Moncloa

El primer objectiu de Sánchez és Moncloa i poc li importa perdre en comunitats si això l'ajuda a continuar en el lloc on és ara. Què hi guanya a Castella i Lleó? Les cartes del relat i poder jugar-les com ell vol, pressionant Pablo Casado perquè es posicioni obertament amb Vox o sense i obligant-lo a decidir -ara i en un futur- si vol continuar depenent dels ultradretans a tots els territoris on té pactes. La trampa on ha caigut ara Casado no és nova, ja fa temps que hi està enganxat i no sap com evitar que Abascal aconsegueixi allò en què Albert Rivera va fracassar: el temut «sorpasso». És fàcil pensar que Sánchez juga amb foc i en realitat és així. Haurà de vigilar, encara que només sigui de reüll, que la ultradreta no l'avanci també a ell algun dia.

És fàcil pensar que Sánchez juga amb foc i en realitat és així. Haurà de vigilar, encara que només sigui de reüll, que la ultradreta no l'avanci també a ell algun dia.

L'altra «victòria» del president del Govern és una batalla en la qual només sembla un espectador interessat. De fet, deu estar mirant-se la guerra oberta, cruenta i sagnant entre Casado i Ayuso des del sofà, davant la televisió i amb els peus al damunt de la tauleta. La gàbia on està el PP dona ales a la presidenta de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, en la carrera de fons -potser al final no serà tant de fons- per arribar a ser «la nova lideresa». Sánchez té molt clar que allò de dividir els enemics és una tàctica que dona fruits i sense haver fet res de l'altre món -simplement que els seus perdin unes eleccions- ja la té servida. Díaz Ayuso no va esperar ni 24 hores a empènyer Casado cap a on el vol situar, recreant-se en la ferida del president popular i obrint una batalla que, passi el que passi, acabarà malament. Només falta saber si per a un, per a l’altre o per a tots dos.

Les batalles a Catalunya

I parlant de divisions i de victòries i derrotes, arribem a Catalunya, on després dels desficacis de Laura Borràs al Parlament i a la Meridiana, ERC i Junts han continuat els capítols de la guerra particular en què estan distrets. Pere Aragonès va llençar a principis de setmana un avís a Pedro Sánchez, però el bumerang li va tornar provinent dels «amics» de Junts. L'altre Sánchez, Jordi, es va afanyar a comparèixer demanant explicacions al president català per allò que va dir sobre els indults a la conferència per commemorar l'any del 52% assolit per l'independentisme.

Pere Aragonès va llençar a principis de setmana un avís a Pedro Sánchez, però el bumerang li va tornar provinent dels «amics» de Junts.

Un dia més tard va ser Carles Puigdemont, des de Brussel·les, qui va reaccionar, qüestionant que el retorn dels que van marxar a l'estranger hagi de ser un pacte polític. A JxCat tots fan la guerra pel seu compte, uns amb els indults i els altres amb el retorn a casa, cosa que no ajuda a donar una imatge sòlida d'unitat. La divisió, altre cop, com a símbol de derrota. I el dubte que tenia sobre fins a on seria capaç Aragonès d'exercir el seu poder, queda parcialment resolt amb la conferència de dilluns, on, tot i les formes suaus i educades, les fuetades es van repartir a tort i a dret.

Ara estem en un moment mogut on sembla que tot s’ha de resoldre en poc temps. En realitat és massa aviat encara per saber qui seran els vencedors de les guerres dels presidents.