Per què del consens fundacional de la Constitució s’ha passat a l’actual dissens? Dèiem que el pacte constitucional de 1978 nasqué ambigu en pro del consens. Però amb l’arribada d’Aznar a la Moncloa el 1996 les coses començaren a canviar. Repetí allò d’«España va bien», creà thinks tanks perquè ho escampessin, es va moure entre la societat civil i econòmica, mimà les infraestructures de Madrid... L’assassinat de Miguel Àngel Blanco el 1997 li serví de justificació d’una regressió a l’unitarisme i a la uniformitat. Per postres, vist que Aznar no s’entenia amb Chirac, subtilment anà passant del mediterranisme a l’atlantisme (la foto de les Açores del 2003 seria el seu punt d’arribada). Abans, Pujol, que no es deixà fer l’abraçada de l’os (tant el 96 com el 2000 fou convidat a formar part del govern central amb Miquel Roca enllaminit), s’adonà que el poder de la dreta quallava. A més, Aznar s’havia oposat la Llei de Política Lingüística del 7 de gener de 1998 aprovada el Parlament Català i donava suport la premsa madrilenya afí que anava contra la immersió lingüística. Calia frenarAznar. Com? Amb la «Declaració de Barcelona» del 16 juliol de l’any 1998. La signaren, en defensa dels drets nacionals, Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), el Partit Nacionalista Basc (PNB) i el Bloc Nacionalista Gallec (BNG). S’hi deien coses interessantíssimes:

«• Al cabo de veinte años de democracia continúa sin resolverse la articulación del Estado español como plurinacional. Durante este periodo hemos padecido una falta de reconocimiento jurídico-político e incluso de asunción social y cultural de nuestras respectivas realidades nacionales...

• La construcción nacional de nuestros respectivos países constituye el proyecto político básico que compartimos los partidos nacionalistas.

• El principio de soberanía resulta cuantitativamente distinto al principio de autogobierno que se consolida mediante el desarrollo de los Estatutos de Autonomía que, aún en un escenario de desarrollo total, sólo suponen un proceso de descentralización política administrativa [...] Debemos superar la fórmula autonómica por cuanto es una carta otorgada por un Estado que, conforme a la definición constitucional, dice basarse en una sola nación, única i indivisible, la nación española, negando el carácter plurinacional del Estado y la coexistencia de otra naciones.»

Les nacionalitats històriques, al cap de vint anys de menyspreu, estaven tipes de no ser preses en consideració. El consens es clivellava. Com superar l’Estat de les autonomies sorgit d’una interpretació restrictiva de la Constitució? Tres camins: la federació, la confederació o la independència. Qualsevol d’ells implicava un trencament del pacte de la Carta Magna. Se n’adonava, Pujol? Ell seguia amb els seus tretze. En temps de la desentesa amb González per tot l’afer de Banca Catalana havia creat l’Institut d’Estudis de l’Autogovern (IEA), que el 1999 publicà el llibre d’un cervell jurídic com Enric Argullol, amb l’ajut de Xavier Bernadí: Criteris per a un desenvolupament institucional. El llibre partia encara de la flexibilitat d’una Constitució, capaç de permetre peculiaritats i asimetries. Per a Pujol, un cert federalisme asimètric encara entrava dins del consens. Vaig saber de bona tinta que per afrontar aquest estudi, Pujol, Alavedra i Cullell (la vella guàrdia convergent), es trobaren confidencialment a Madrid amb Mariano Rajoy, Rodrigo Rato i Cristóbal Montoro. Toparen amb una paret. Dissens absolut. El PP volia que tothom fos com ell i pensés com ell. O res. Preferia la polarització. No recordo si la trobada fou abans o després de la victòria de Pujol a les eleccions del 17-X-1999.

Una victòria que mereix un comentari, per pírrica: CiU, 56 escons; socialistes, 52; PP, 12; ERC, 12; ICV, 3. Pujol, per sumar 68 escons, podia triar company de viatge: sumava amb PP i sumava amb ERC. Una oportunitat perduda. Pujol deixà escapar la possibilitat d’una coalició de govern nacionalista. Amb els pressupostos generals de l’Estat en tràmit, el PP deixà de banda la política lingüística catalana i es disposà a la investidura de Pujol en contra dels republicans de Carod-Rovira, el qual declarà que només estava disposat a abstenir-se (a canvi de la vicepresidència segona de la Mesa del Parlament i de dos representants a la CCRTV). ERC s’adonava que amb socialistes i comunistes estava a un escó de governar i deixar CiU amb el cul a l’aire. A la investidura del 16-XI-99 es va abstenir, però el tripartit estava dissenyat «in mente». El PP investí Pujol a canvi de l’aprovació dels pressupostos abans d’acabar l’any. Maragall, mentrestant, publicava un article a El País, Madrid se va (21-II-01), on deia lúcidament que els uniformistes s’endurien una bona sorpresa «el dia que España les diga a golpe de urna que no es como ellos querrían que fuese, que es una y diversa, que està hecha de singularidades potentes y sensatas, capaces de enenderse y de respetar un poyecto común. Común, no impuesto». Y, abans de les eleccions catalanes, el continuà amb un altre a El País: Madrid se ha ido (7-VII-03), on denunciava que el paisatge de l’Espanya plural de la Constitució, «con idomas, pueblos y nacionalidades unidas en un poyecto común, se iba como destiñiendo para permitir la apararición» de la pintura dominant: la d’una Espanya radial, díscola i difícil, necessitada d’un centre per dominar els altres.

A tot això, en les eleccions catalanes del 16-XI-03 canviaren les tornes. Encara que CiU, encapçalat per Mas, les guanyà (46 escons, amb pèrdua de 10), no sumava 68 amb els 15 del PP, de manera que PSC-CpC (42), ERC (23) i ICV-EUiA (9) van sumar el primer tripartit per formar govern. Pacte del Tinell (14-XII-03), on explícitament es vetava qualsevol acord de governabilitat amb el PP. Dissens de nou. Aviat Maragall anuncià una reforma estatutària. Rodríguez Zaparero, sense perspectives de governar, deixà anar allò de «aprovaré el Estatuto que salga del Parlamento de Cataluña» i tres dies abans de les eleccions projectades per al 14-III-2004, l’11, els atemptats gihadistes a Madrid, la guatlla del PP encolomant-los a ETA i la derrota a les eleccions. Rodríguez Zapartero president del govern. Socialistes a la Moncloa i a la plaça Sant Jaume. Semblava que tot havia d’anar sobre rodes. Però no va ser així.