L’espectacle que estan oferint Pablo Casado i Isabel Díaz Ayuso a Madrid no és només lamentable, impresentable, increïble i menyspreable. És també fruit d’una democràcia immadura, l’espanyola, que permet que persones molt poc preparades per a la vida puguin accedir a càrrecs de gran rellevància per mèrits exclusivament acadèmics i teòrics i perquè el sentit comú no és un dels criteris de selecció. A Espanya, la política és un fruit desmesuradament desitjat per tot un exèrcit de joves estudiants «de bon veure», que brillen amb títols i màsters (que no sempre mereixen!), grans dots per a l’oratòria i la retòrica, un coeficient intel·lectual per sobre de la mitjana i una ambició tan exagerada, que no tenen inconvenient en trepitjar cap dels cadàvers que deixen rere seu durant la seva ascensió. Un altre exemple d’(ex-) polític que sembla tret d’un tub d’assaig és Albert Rivera. Va començar a vendre’s «a pèl» gràcies a un cos escultural, guanyat a base de molts anys de natació. I va anar pujant com l’escuma, fins a quasi convertir-se en alternativa de poder amb vestits de seda fets a mida i un discurs que semblava assequible i entenedor, però que ha acabat com el rosari de l’aurora, deixant clar davant de tot Espanya que és un gandul i un traïdor oportunista, per haver defensat des de la palestra que la màxima indemnització per als treballadors fos d’entre 12 i 33 dies per any treballat i exigint-ne més de 500 quan és ell l’acomiadat.

Un altre polític que sembla fet a mida en un laboratori d’enginyeria genètica és en Joan Plana, actual alcalde de Roses. Fill d’una família d’emprenedors exemplar, és el gendre que tota mare somia per a la seva filla. Eixerit, educat, intel·ligent, estudiós i extraordinàriament dotat per als discursos, diuen d’ell que va aprendre a sostenir la vara abans que caminar. És llicenciat en història i llueix un parell de màsters a les parets del seu despatx. «Regna» com li han ensenyat a les aules, perquè els carrers els ha trepitjat més aviat poc. No ha desvetllat mai el poble que somia, però les passes que fa no semblen indicar una direcció que hagi coordinat amb el teixit social o industrial de la Vila. Tampoc la concessió dels 3 milions dels fons europeus «Next Generation» que s’aplicaran sobretot a la gestió d’accessos i al centre d’interpretació i educació del parc natural del Cap de Creus i a la «transició verda i sostenible, millora de l’eficiència energètica, transició digital i competitivitat», enlloc de la promoció «directa» de la destinació turística.

Sabem és que la seva gestió al front de la Regidoria de Seguretat Ciutadana (2019-21), no ha deixat cap empremta significativa al poble que ara trepitja sempre voltat de dos fotògrafs, perquè no sembla haver decidit encara quin és el seu costat «bo». El que no sabem és què li succeirà quan faci el salt a la política nacional (catalana), perquè tothom està convençut que vol arribar molt amunt. Així que, tremola, Pere Aragonès!