La política és una disciplina treta d’un obituari o de les antigues ressenyes de naixements que encara publica algun diari. Hi ha morts polítiques com la de Casado; resurreccions per a l’arena nacional, com la de Feijóo; i enllumenats com el de Yolanda Díaz. Mentre uns projectes es desintegren, com el de Pablo Casado al capdavant del PP, d’altres s’oficialitzen i es posen a caminar, verbigràcia, el que va anunciar dies enrere, desapercebut entre la torba de dimissions del Partit Popular, amb García Egea al capdavant, la vicepresidenta segona i ministra de Treball, Yolanda Díaz.

L’esquerra ens ha acostumat a avançar un pas darrere del que aconsella el màrqueting. Díaz va anunciar per a la primavera el començament d’una gira de sis mesos per Espanya en el context d’«un procés d’escolta» amb la societat civil que servirà per armar el seu projecte, del qual només vam conèixer l’embolcall al novembre, quan va convocar un acte a València amb l’alcaldessa de Barcelona, ​​Ada Colau, la líder de Compromís, Mónica Oltra, la seva homòloga a Más Madrid, Mónica García, i Fátima Hamed Hossain, membre de l’Assemblea de Ceuta pel Moviment per la Dignitat i la Ciutadania. El que ens espera és un Yolanda Díaz tour 2022.

L’acte del novembre sonava bé, encara que poc vam saber de l’esbós més enllà de l’interès despertat per les quatre dones empoderades que sempre convé escoltar. Tres mesos després continuem sense més notícies, encara que per la trajectòria traçada per la ministra (diàleg amb els agents socials, reforma laboral, salari mínim interprofessional de mil euros, feminisme) ens podem fer una idea de les grans línies que alimentaran el seu programa. Però res d’això no és nou. De tot això ja en pot presumir des del Govern i fins i tot se’l pot apuntar el PSOE, el seu soci. Per tant, poca cosa més se sap d’altres propostes seves que puguin enlluernar un electorat que, com s’ha vist a Castella i Lleó, comença a abaixar els braços.

Yolanda Díaz no ha confirmat que sigui candidata a presidenta. Però el perfil baix amb què ha fet l’anunci de la gira indica que prefereix la cocció lenta als focs d’artifici. I l’honra, sens dubte, encara que em temo molt que els temps polítics no estan per al ralentí i sí per a la captació immediata del nínxol social a què la vicepresidenta apunta. Va triar per al seu anunci una cadena d’audiència menor, el canal 24 Hores de RTVE, a la mateixa hora que internet s’inundava del chapapote generat per l’enfonsament de Casado, amb García Egea ja dimitit i donant explicacions (o el que fos) a Ana Pastor a La Sexta. Qualsevol politòleg resoldria que va desaprofitar el prime time.

No ens podem permetre, deia, malgastar energia en gestos. Cal esperar que l’espectacle de canibalització que ha donat el PP comenci a disminuir quan es proclami Núñez Feijóo, amb el qual presumiblement la formació tornarà a pujar a les enquestes i aquí pau i allà glòria. L’experiència i l’estadística apunten que res no il·lusiona més els votants que la novetat ben venuda. Li va passar a Casado respecte a Rajoy i tornarà a passar així que entronitzin el líder gallec. Mentrestant, la ultradreta continuarà alimentant-se de les sobres que la crisi popular deixi pel camí, mentre que el PSOE i Podem representen el que és conegut, sense cap altre al·licient que observar com es tomben entre si els seus adversaris i com Alberto Núñez Feijóo els aixeca de la lona.

En política, una setmana és un món i tres mesos un univers. Des d’aquella foto de novembre, Colau ha hagut de respondre per acusacions relacionades amb contractes municipals, Oltra està dispersa en la imputació de sis càrrecs públics acusats d’encobrir els abusos del seu exmarit a una menor tutelada i Mónica García i Fátima Hamed Hossain estan proveïdes als seus territoris respectius.

El ganxo de Yolanda Díaz és, per tant, només Yolanda Díaz. Donada la vertiginosa velocitat en què corre la política, sis mesos de gira semblen un segle, i és probable que el focus sobre la vicepresidenta es perdi abans fins i tot que el tour comenci.

Yolanda Díaz no hauria dilatar més l’exposició del projecte que té per a Espanya i el que és aconsellable és que aclareixi com més aviat millor el seu futur electoral. Després ja tindrà temps d’escoltar el que la societat li ha de dir.