Si teniu una certa edat, no ignorareu que al relat fundacional de la humanitat els primers germans coneguts van anar a la grenya fins que Caín –o Caïm– va matar Abel. El diccionari de l’IEC, després d’informar que la caïnita és un mineral, accepta que també es refereix a una persona que es deixa portar per l’odi contra parents pròxims.
El Gènesi diu que Caín, després del crim fratricida, es va establir a l’est de l’Edèn i podem pressuposar que tots nosaltres som la seva descendència. Encara que no de manera exclusiva, hem de reconèixer que l’ombra de Caín plana sobre les terres ibèriques i que forma part del nostre ADN com han anat anotant poetes, artistes i pensadors, sobretot a partir de la Generació del 98.
La brutal batalla caïnita que s’està lliurant al PP n’és un bon exemple. Sembla que, per un moment s’hagin oblidat que el contrincant és Sánchez per a dedicar-se a clavar-se queixalades a la jugular entre germans. No ens cal anar gaire lluny per a adonar-nos que a Catalunya assistim també als embats interns de l’Independentisme, fins i tot entre els dos partits que ens governen, que ja no dissimulen la seva animadversió mútua.
El genial Francisco de Goya és l’autor d’una obra esplèndida i terrible que ho exemplifica molt bé, aquella dels dos homes amb garrots a una mà que s’estomaquen mútuament i Antonio Machado escriu, referint-se a Espanya: «son tierras para el águila, un trozo de planeta por donde cruza errante la sombra de Caín».
Ja he dit, però, que aquest tret que ens predisposa a l’odi al més pròxim no és patrimoni exclusiu d’aquestes latituds, només cal recordar la frase del polític alemany Konrad Adenaurer: Hi ha enemics, enemics mortals i companys de partit. I, per descomptat, penso en La Vida de Bryan, sensacional sàtira de Monty Python en la que l’odi entre les moltes faccions dels jueus els impedeix identificar als romans com els verdaders enemics.
El caïnisme és just el contrari a la fraternitat, un dels tres mots del lema de la República Francesa on, per cert, solen tenir a cada poble un monument amb els noms dels fills de la localitat que han mort en combat, cosa que a Espanya resulta del tot impossible sense remoure el caïnisme d’una de las dos Españas que deia Machado, una de les quals ha de helarte el corazón. Fins d’avui en vuit, si no hi ha res de nou.
