En el temps de la meva primera etapa periodística a Madrid, la vida política estava absolutament dominada pels socialistes que tenien 202 diputats al Congrés, una amplíssima majoria absoluta assolida per Felipe González a l’octubre de 1982; la UCD governant s’havia enfonsat després de les seves baralles internes amb només 12 diputats i l’espai conservador –amb 107 escons– el va ocupar la dretana Alianza Popular de Fraga Iribarne, a qui fins aquell moment s’adjudicava, amb discrets resultats, el rol del post-franquisme. Un cop al mes, Fraga convocava a sopar, sense càmeres ni gravadores, als periodistes polítics i corresponsals a Madrid. Sempre a La Criolla, un restaurant tipus mesón del carrer Fuencarral, núm. 73. Jo hi anava sempre.

Fraga era un home de caràcter, amb rampells molt celebrats, i de fet a les campanyes electorals es feien unes juguesques entre periodistes per veure qui era el primer que el feia emprenyar repetint una pregunta que ja havia estat formulada i contestada. Pensava més de pressa del que parlava i a vegades les paraules s’apilonaven unes amb altres i era difícil entendre’l. Les guerres familiars de l’anterior règim provocaren que Franco el fes plegar de ministre i l’enviés d’ambaixador a Londres ,des d’on va tornar per liderar el post-franquisme. La seva obsessió per la puntualitat era mítica. Arribava al restaurant, s’asseia i començava a demanar encara que faltessin comensals. Portava una bossa amb ampolles d’aiguardent gallec amb les quals feia una queimada, el cremat a la gallega. Quan considerava que ja era tard s’aixecava de la taula, feia un comiat general i marxava a dormir.

Tot això ho explico perquè voldria rematar el meu article de la setmana passada sobre les conspiracions madrilenyes dins dels partits i perquè a La Criolla vaig viure en directe una de les primeres d’aquestes conspiracions. Fraga Iribarne, que havia dimitit al 1986 pels resultats limitats davant Felipe González, havia estat escollit eurodiputat essent el seu substitut el jove advocat de l’Estat Antonio Hernández Mancha, líder popular a Andalusia. Era un tipus simpàtic, però poc sòlid, amb tendència a exagerar i a filtrar als periodistes tot el que passava. Al cap d’un temps, com ara amb Casado, els dirigents del partit començaren a dubtar que ensenyant aquell senyor a qui li deien Antoñito el fantástico poguessin fer alguna cosa i anaven en peregrinació a Brussel·les per veure a Fraga i demanar-li que tornés i posés ordre. Jo era director d’aquest diari i vaig ser convidat per Fraga Iribarne, a finals de 1988, a sopar a La Criolla amb altres col·legues d’allò que en diuen «diarios de provincias». Hi eren també Rodrigo Rato i Federico Trillo. No va esperar a la queimada per explicar-nos que el més seriós que tenia Hernández-Mancha era el serrell, el desastre de la seva gestió, i que es veia obligat a tornar a la presidència.

No va parlar d’altra cosa i el to fou d’absoluta preparació d’una execució on les úniques coses que calia pactar amb el botxí eren les condicions, autoritzant-li que pogués acomiadar-se parlant en el congrés que es convocaria per fer-lo fora. No donava crèdit a que el conspirador en cap fos el mateix Fraga, sense cap mesura ni aturador. M’ha fet pensar enel que ara ha succeït amb Pablo Casado i per això he titulat «Don Pedro y Don Pablo» en homenatge a una periodista. La mateixa que, quan foren cessats dels seus partits –és cert que Sànchez va ressuscitar perquè realment no estava mort sinó mal enterrat– i sortien en cotxe des del pàrquing, buscava infructuosament una declaració intentant estimular-los la vanitat interpelant amb el don per davant que és una formula de tractament molt exitosa a Madrid.

Després he observat moltes conspiracions. També en el PSOE. Cèlebre la de l’aparell contra Josep Borrell, que va guanyar unes primàries contra el secretari general del partit, Joaquín Almunia. Tombat per una relació mercantil de la seva exdona amb directius corruptes d’Hisenda. O la de Rubalcaba forçant que Zapatero no anés a la reelecció i que Carme Chacón no es presentés a les primàries. Ara bé, a la dreta n’han fet mestratge. Quan era Rajoy cap de l’oposició, la mà d’Esperanza Aguirre i l’ombra d’Aznar intentaren defenestrar-lo en un congrés. Quan Mariano ja era president, Esperanza Aguirre va caure, el seu successor a la comunitat madrilenya Ignacio González anava a la presó i el gallec, sense immutar -se. Això sí, Cristina Cifuentes, del sector Rajoy, dimitia per errors propis (el màster i el robatori d’unes cremes en un supermercat) amb l’ajuda, òbviament, d’una altra conspiració. N’hi ha per a una enciclopèdia.