Recordo el viatge per Ucraïna el febrer de 2014 amb el comitè dels cinc presidents de grups parlamentaris del Consell d’Europa. En aquells temps era el president del grup liberal. Vam visitar Kíev, Lviv i Donetsk. Allí em vaig fer la idea del gran contrast d’aquell bast país. Lviv tenia una clara herència de l’antic imperi austro-hongarès. A Donetsk vam respirar un aire prebèl·lic evident. Un mes després, Crimea era annexionada a la Federació Russa –a través d’un referèndum organitzat de qualsevol manera, tot i que la gran majoria de la població és russa– i Donetsk i Lugansk proclamaven la seva independència i el Govern d’Ucraïna perdia el control sobre aquests territoris. Recordo com vam sortir fortament protegits de l’hotel i ens vam dirigir a la plaça més gran de la ciutat, presidida per una escultura gegant de Lenin i una munió de gent amb banderes russes. Vam ser acollits amb silenci i reserves. Una delegació dels líders independentistes van parlar amb nosaltres, però ens veien amb recels perquè representàvem els homes i dones «d’occident».
Del juny de 2015 al juny de 2017 vaig ser coraporter del Consell d’Europa per Ucraïna juntament amb el diputat alemany cristiano demòcrata Axel Fisher. Vam visitar molts cops el país i vam intentar canviar les coses impulsant les reformes legals i polítiques necessàries. Vam respirar l’hostilitat antirussa d’una meitat del Parlament que estava entregada a la idea de la incorporació a l’OTAN i una relació preferent amb la Unió Europea. Però també vam parlar molt amb les representants de l’oposició, molt més afins a Rússia i partidaris d’un estatus de neutralitat pel seu país com la millor manera de poder mantenir unes relacions alhora amb Brusel·les i Moscou. Sempre vaig tenir la sensació que vam jugar, els occidentals, amb les esperances d’una part important de la societat. Lògicament avui els prooccidentals i els partidaris de mantenir la neutralitat estan per igual xocats per la invasió russa. Una invasió que a les hores que escric aquestes ratlles està essent lenta perquè l’exèrcit d’Ucraïna presenta resistència. O tenim un conflicte curt en el que cau el govern en pocs dies o estarem davant la guerra llarga com a Síria en què el territori queda dividit i rep suport exterior. És qüestió de pocs dies saber en quin dels dos escenaris evolucionarà la invasió.
Un breu apunt: l’independentisme català ha quedat mut davant aquest episodi de política internacional d’acer i baixes humanes. El termòmetre de l’humor social ràpidament els ha fet decantar cap a la solidaritat amb el poble ucranià en el seu conjunt. On és la solidaritat amb les Repúbliques de Donetsk i Lugansk que van exercir la seva autodeterminació a través d’una declaració unilateral d’independència? Per pensar-hi. Perquè el món és així de dur i no pas una revolució dels somriures. Disculpin l’expansió, però en temps d’acer, pensament madur.
Putin ha rebentat l’ordre mundial, Putin s’ha saltat la legalitat internacional, Putin està en vies de restaurar la Rússia eslava i les seves zones d’influència.
Potser la crisi té un efecte de renaixement de l’OTAN i el vincle transatlàntic. Però a efectes pràctics, Ucraïna i la seva població només reben paraules de suport moral i una mica d’armament.
Si Putin està avançant sense desviar-se cap als seus objectius també és perquè Occident ha demostrat una notable impotència per fer-li front i saber el que vol. Occident s’ha passat 14 anys tenint Ucraïna a la sala d’espera de l’OTAN com a país candidat, amb promeses i marejant-la. Va ser un encert acceptar la seva candidatura el 2008? En tot cas no n’és membre i no es pot aplicar la defensa mútua.
La Unió Europea va prometre molt a Ucraïna però tampoc va complir. Les sancions econòmiques poden precipitar un nou alineament internacional. No cal perdre de vista que al Consell de Seguretat de Nacions Unides Brasil, Xina, Emirats Àrabs Units i la Índia es van abstenir en la condemna pel reconeixement rus de la independència de les repúbliques de Donetsk i Lugansk. Com afirmava Josep Piqué ahir en la newsletter de la prestigiosa revista Política Exterior: «Aquesta crisi també serveix per comprovar les incapacitats d’Occident». I hi afegeixo: la pèrdua de reflexes de la política exterior nord-americana.
El 24 de febrer de matinada havia escrit la següent nota pel programa de Josep Cuní del 24 de febrer. Poques hores després, aquest pronòstic havia quedat curt: «El Parlament rus va reconèixer abans d’ahir la independència de les repúbliques de Donetsk i Lugansk. Això significa que el Kremlin no està pel model de l’annexió de Crimea a la Federació Russa sinó per la creació d’un nou Estat prorús a l’est i el sud d’Ucraïna que en les properes hores pretén guanyar terreny amb l’ajuda de l’exèrcit rus.
El conflicte congelat des de 2014 a l’est d’Ucraïna es descongelarà amb una possible expansió i invasió a la resta de la zona del Donbás i amb un corredor que pretendrà connectar el Donbás amb Crimea. En una segona fase, les forces prorusses podrien intentar arribar fins a Odessa i controlar tot l’accés al Mar Negre i al Mar d’Azov.
Lògicament aquesta invasió és contrària al dret internacional. Però si Putin accelera és perquè sap que els organismes internacionals no estan en el seu millor moment. El Consell de Seguretat de Nacions Unides va condemnar el reconeixement de les dues noves repúbliques amb, ull, les abstencions de Brasil, Xina, Emirats Àrabs Units i la Índia.
Els Estats Units i la Unió Europea imposaran fortes sancions econòmiques, però Rússia ja té descomptades noves aliances. Europa partida en dos. Un nou ordre mundial pot estar a hores d’intentar ser construït. Les coses haurien pogut anar d’una altra manera».
No vaig encertar en el sentit que la invasió no va ser només per ocupar l’est i el sud d’Ucraïna, sinó per afrontar una invasió global que també toca la capital, Kiev, segurament amb l’objectiu d’enderrocar el govern elegit democràticament. Estem davant el conflicte armat més cruent en terreny europeu des del final de la Segona Guerra Mundial. No vaig encertar jo ni cap especialista en relacions internacionals i seguretat i defensa.
