Se’n va un tres setmanes i quan torna no troba ni rastre del procés -el poc rastre que quedava d’ell- ni de la pandèmia ni del líder del PP, del nom del qual ningú se’n vol recordar. Troba, en canvi, una guerra, i no qualsevol guerra sinó una guerra d’acord amb els temps que corren, és a dir, una guerra explicada de manera mel·líflua i sentimentaloide, amb uns mitjans que igual ens mostren la foto d’una suposada miss amb un fusell de joguina, com entrevisten un nen que ens explica plorant que el seu papà s’ha quedat a casa per a matar als dolents. Una guerra que qualsevol dia ens la relaten a Sálvame de Luxe. No és per donar idees, però trobo a faltar sortir al balcó cada tarda a les vuit per a aplaudir als ucraïnesos.

El perill és que aquesta manera d’explicar les guerres marqui tendència. Vaig veure l’altre dia per televisió una entrevista a un militar ucraïnès, i en la part inferior de la pantalla posava «té dos fills i la seva dona està embarassada». Falta només ressenyar que el seu gat l’enyora, vaig pensar entre mi, o potser pretenen que els espectadors votin el nom de la futura criatura, 0,60 euros la trucada. Imagino que tals detalls estan destinats a buscar la llagrimeta dels espectadors, això és bàsic en les televisions actuals, tant és que parlin d’una guerra com d’un divorci entre famosos. Si d’ara endavant, a l’hora d’enviar la gent al front, es té en compte que com més prole, més audiència televisiva, a la pròxima guerra em veig a primera línia. I en la pantalla, el rètol corresponent: «té quatre fills i encara que la seva senyora ja no està per als trots de quedar-se embarassada, continua pagant pensió a les seves dues exmullers». Si amb això no ploren milions de televidents, jo ja no sé.

I si el pobre militar té una querida? Amb quin ànim s’enfrontarà als russos, sabent que en qualsevol moment pot rebre la trucada fatídica?

-O sigui que a mi em dius que deixaràs a la teva dona, i després surts a la tele presumint de família?

Diguin-me antic, però jo preferia les guerres d’abans, quan no sabíem res de la vida privada dels militars i el pitjor que li podia ocórrer a un era només morir-se, i no que t’armessin un sidral a la tornada. Per a això, millor desertar.