En aquest país continua costant un món aixecar projectes cinematogràfics, a no ser que abans sàpigues com convertir-te en indústria. Una mica més al nord, al país veí, la producció és una cosa més seriosa, i la predisposició dels productors a escoltar i rebre noves propostes, tant d’autors coneguts com novells, sumada a una mentalitat cultural tradicionalment oberta, explica com de bé s’han adaptat als nous temps, a una exhibició marcada sobretot per la demanda de continguts audiovisuals de les plataformes digitals. Per gustos, colors, i precisament per això, les plataformes volen disposar de tot l’arc de Sant Martí, de moltes i molt variades propostes, dins el seu catàleg. Però quantes pel·lícules i sèries nostres arriben a aquesta línia d’exhibició? El percentatge és ridícul, i si ens fixem en qui produeix, «no hase falta disir nada más». Avui, fa més falta que mai la professionalització d’un productor amb mentalitat oberta que pensi el cinema segons els nous temps, i que sobretot sàpiga fer de pont entre creadors i espectadors eixamplant les mires del cinema com l’espectacle de masses i divers que és. Però els nostres productors solen ser, o creadors obligats a reconvertir-se en productors per accedir a la trampa de la subvenció pública per poder filmar, o els de tota la vida que produeixen als de sempre, autors coneguts o formats a través dels canals elitistes, també de sempre, un nepotisme institucionalitzat que tapona el talent i empetiteix el cinema, al qual s’hi sumen, festivals i les mateixes plataformes.
Que un magnífic petit film semidocumental guanyi un prestigiós festival internacional és sempre una fita per al cinema patri, cosa que s’ha de celebrar, obvi, però el fet té una segona lectura que sembla que tothom obvia, sobretot els mitjans i la majoria de crítics, i que constata la petitesa general d’un cinema nacional que continua assumint la seva exigua dimensió, el seu endèmic provincianisme, resignant-se a un paper minúscul, quasi residual, en l’exhibició. Celebrem com una victòria identitària els èxits del cinema «verité», el cinema d’art i assaig o independent (per cert, el cinema «indie» d’arreu sol ser una gran producció aquí, a banda de molt més divers i variat), però contràriament, quan ens posem davant de la petita o la pantalla gran, tothom consumeix thriller, terror, comèdia, ciència-ficció, fantàstic… Gèneres injuriats per la indústria del país. Això explica aquesta bicefàlia hipòcrita, absurda i contraposada que impedeix diversificar, enfortir i, en definitiva, fer madurar el nostre cinema, i que fa que l’etiqueta despectiva que fa dècades que arrossega, malgrat guanyar alguna «champions» merescuda de tant en tant, continuï igual. I no ho dic jo, que al final soc només una opinió, i ja sabeu allò que diuen de les opinions i els culs… Ho diuen el conjunt d’espectadors, que continuen sent els que paguen pel cinema que volen veure.
