La caiguda en desgràcia de Pablo Casado ha estat vertiginosa. Feia encara no quinze dies que esperava confiat que les eleccions de Castella-Lleó li obrissin el camí cap a la Moncloa i en un obrir i tancar d’ulls es va trobar que els seus companys de partit li ensenyaven el camí de sortida. Certament tot és possible en política, però una defenestració com la que ha patit Casado, encara que temporalment es mantingui en el càrrec, no és freqüent, si no és a conseqüència d’una desfeta electoral, que no ha estat el cas.
El més curiós de tot és que l’encara líder del PP ha perdut la confiança dels seus companys per intentar esbrinar si el germà de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, havia comès irregularitats venent mascaretes i cobrant comissions al govern que presideix la seva germana. És a dir, que els que han estat censurats són Casado i els seus col·laboradors més estrets, per haver intentat aclarir si hi havia hagut corrupció o, com a mínim, una actuació poc ètica. En canvi, la presidenta i el seu germà han quedat com les víctimes i, fins i tot, alguns militants es van manifestar davant de la seu del PP, demanant la dimissió de Casado i lloant l’actitud d’Ayuso.
Si realment des de la direcció del PP es feia servir la informació per pressionar la presidenta del govern regional, s’entendria la virulència en què es van airejar els draps bruts entre companys de partit. Però el que no s’entén és que els barons es posessin al costat de la presidenta madrilenya i decidissin prescindir del president i del secretari general, sense saber si els fets que s’investigaven tenien algun fonament i si algun dia la justícia podria arribar a la conclusió que s’havia comès algun delicte.
Quan el 2018 Casado va ser elegit president imposant-se a Soraya Sáenz de Santamaría, la tot poderosa exvicepresidenta del govern de Mariano Rajoy, va confirmar l’estil que havia mantingut en els càrrecs que havia ostentat anteriorment i alguns hi vam veure una certa semblança amb Antonio Hernández Mancha, que el 1987 va ser proclamat president d’Aliança Popular, després de la dimissió de Manuel Fraga Iribarne, imposant-se ni més ni menys que a Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, un dels pares de la Constitució i un dels polítics més respectats de la dreta espanyola. El to d’Hernández Mancha era divertit i exagerat, tant que va gosar presentar una moció a Felipe González, que tenia majoria absoluta, i, naturalment, va fracassar. Això el va fer dimitir.
Al ple del Congrés de la setmana passada Casado va voler escenificar el seu adéu i ho va fer amb un to institucional i digne, molt diferent de les astracanades que protagonitzava de tant en tant, com quan va dir que a les escoles catalanes hi ha instruccions de no deixar anar al lavabo si es parla castellà i que hi ha nens que per parlar en castellà al pati els posen pedres a la motxilla. També va dir que les escoles s’assenyala als fills de guàrdies civils i policies nacionals. De fet, quan era vicesecretari de Comunicació del PP ja havia demostrat la seva incontinència verbal amb sortides de to.
Ara, Casado passarà a millor vida política havent contribuït a la crispació, de la mateixa manera que ho ha fet i ho fa la seva examiga, Isabel Díaz Ayuso, i sense haver trobat la fórmula per centrar el PP i aconseguir un partit de centre dreta que s’allunyi dels extremismes i respecti la diversitat de les nacionalitats i regions, com diu la Constitució, i que a Catalunya deixi de ser un partit residual.
