Després de dos anys de pandèmia, s’ha repetit moltes vegades el mantra de que segurament les ciutats seran les grans perdedores d’aquesta crisi. Bàsicament per l’impacte econòmic que han hagut de suportar durant aquests dos anys, sobretot en l’àmbit comercial, gastronòmic i turístic, però també perquè el confinament ha fet que molta gent valorés la possibilitat de viure en llocs amb més espai i amb més aire net. D’aquí que s’hagi produït una certa mobilitat residencial de les ciutats als pobles. Si mirem les dades de l’Idescat, certament, el 2020 ha estat un punt d’inflexió pel que fa al creixement de les ciutats i la gran majoria han perdut població. Barcelona ha perdut més de 28.000 veïns, l’Hospitalet uns 4.500, Girona 1.400, Tarragona 1.000, Terrassa 600, Lleida 400, Vic 315 o Figueres, 190. I el guany poblacional ha estat per als municipis on hi ha molta segona residència de costa o muntanya o per a municipis petits d’arreu del país.

Però lluny d’aquest moment puntual, soc del parer que el paper de les ciutats sortirà reforçat d’aquest període de crisi que ens ha tocat viure. Les ciutats són i seran més necessàries que mai. El problema és que continuem quantificant el pes de les ciutats -i dels pobles- en funció del seu padró, quan fa temps que això, segons el meu humil punt de vista, ha quedat obsolet. Les ciutats avui en dia no són només les persones que hi resideixen de manera estable o les persones que hi estan empadronades. Les ciutats són sobretot les persones que les usen habitualment. I en aquest sentit, més enllà de que creixin o decreixin, la clau és el paper de node que juguen en un ecosistema econòmic i social. Segurament, podríem parlar d’àrees urbanes però també ens quedaríem curts.

Segurament és molt més interessant utilitzar el concepte de població vinculada, que és la manera que s’utilitza per definir al volum de població que utilitza la ciutat de manera habitual. Això vol dir que hi viu, hi estudia, hi treballa o bé hi passa més de 14 nits a l’any de manera discontinua. Si mirem la població vinculada, segons l’Idescat a l’any 2019 -abans de la pandèmia- Girona tenia 102.000 residents i una població vinculada de 1.220.000 persones; Figueres, amb 47.000 habitants tenia una població vinculada de 313.000 habitants; Olot amb 35.000 habitants, la tenia de 138.000; i Vic de 47.000 habitants tenia una població vinculada de 168.000 persones.

El pes de les persones que usen habitualment la ciutat és, doncs, molt més gran que el seu pes oficial. Però tot i així, només amb la població vinculada també ens quedaríem curts per explicar el pes de les ciutats en la quotidianitat de la gent. Bàsicament perquè les ciutats són també els grans generadors de serveis a la població en general. Serveis administratius, judicials, mèdics, comercials, d’oci, turístic, etc. Les ciutats, doncs, són nodes poblacionals, de serveis, econòmics i socials. I el veritablement rellevant és la capacitat que tenen les ciutats per esdevenir nodes d’una xarxa de relacions viva i dinàmica. Com podem veure algunes exerceixen aquest rol d’una manera molt clara i d’altres no. I el seu paper com a ciutat, va més en aquest rol que en funció del nombre d’habitants. 

Diàriament, hi ha molta gent que utilitza la ciutat sense sortir a les estadístiques i això comporta tot un seguit de beneficis però també tot un seguit de despeses que han d’assumir en bona part el residents i els negocis que hi estan establerts. No sé si podrem continuar avaluant el pes de les ciutats a través d’aquest model basat només en el padró o haurem de buscar nous mecanismes per, no només mesurar l’impacte i el rol de les ciutats, sinó també l’esforç econòmic que han de suportar per donar servei a molta més gent de la que consta en el seu padró. Jo estic convençut que aquest camí és inevitable. I que tard o d’hora s’haurà de plantejar.

Però jo proposo un pas més. No només considerar què és una ciutat en funció de les persones que l’usin sinó també tenir en compte el factor identitari i el sentiment de pertinença. Cal trobar un concepte per definir aquests «ciutadans» que no hi viuen, però que la utilitzen i se’n senten part. Pot semblar una boutade, però conec a molta gent que viu en un poble o en un municipi dormitori de l’entorn de la ciutat, i que «pateix» la ciutat. Que la viu intensament i que s’implica en el seu futur polític i/o econòmic. I això, d’una manera o una altra també els fa ciutadans. Potser haurem de replantejar el concepte de ciutadania. De fet, no seria la primera vegada al llarg de la història, ni l’última.