La boira de la guerra

És un bon moment per a veure o reveure a Youtube el documental The Fog of War - la boira de la guerra una metàfora de Clausewitz per a expressar la confusió al camp de batalla - d’Errol Morris, que porta el següent subtítol: Onze lliçons de la vida de Robert S McNamara. L'exsecretari del Pentàgon durant la crisi dels míssils i la ­guerra del Vietnam, esdevingut activista antinuclear al final de la seva vida, explica que qualsevol comandament militar amb un mínim d'honestedat no pot deixar d'admetre que al camp de batalla sempre es cometen errors, com el bombardeig d'objectius civils, o el "foc amic". El problema, afirma McNamara és que, "quan es tracta d'armes nuclears, l'error no és acceptable ni com a hipòtesi”. I, malgrat això, les errades –diu– segueixen produint-se, tal com recorda que va passar durant la crisi dels míssils, quan, segons ell, només la fortuna va impedir l'esclat d’un conflicte nuclear a gran escala.

Som en un moment en què els dubtes són molts, i les certeses poques. Centrem-nos en aquestes. Sembla indiscutible que ens trobem davant la crisi més greu des del final de la Guerra Freda, i la primera - amb la inefable excepció de Corea del Nord - en la qual s'han verbalitzat nítidament amenaces de fer servir armament nuclear. En aquest sentit, convé recordar que, des del Brèxit, l'únic país de la UE amb armament nuclear es França, amb la seva Force de Frappe. La resta de míssils nuclears de l'OTAN són sota control de Washington o de Londres.

Una altra prova de la gravetat de la situació és la convocatòria d'una reunió extraordinària de l'Assemblea General de l'ONU sota una fórmula extraordinària - anomenada Uniting for Peace - creada per a pronunciar-se en situacions de màxima gravetat davant la paràlisi del Consell de Seguretat a causa - com és el cas - del veto d'un membre permanent. Des de 1951 aquest format s'ha fet servir només tretze cops davant situacions tan greus com la crisi de Suez o la intervenció soviètica d'Hongria.

Una tercera constatació. Certament, és possible que, com apunten alguns analistes, després del final de la Guerra Freda Occident hagi comès errors greus aïllant Rússia. Però ara no és el moment de l'autocrítica, sinó de cercar solucions.

Hi ha també força preguntes sense resposta. Esmentem la més important de totes: Que cerca Vladimir Putin? Alguns pensen que vol convertir Ucraïna en un estat-titella de Moscou. Altes, com el periodista Rafael Poch pensen que l'objectiu “no és l'enfrontament militar amb Occident sinó la neutralització d'Ucraïna i la retirada de l'OTAN del seu entorn". Pot ser. Però les guerres sovint es comencen per una raó que ningú recorda en el moment que acaben. Henry Kissinger advertia el 2014 en un article precisament sobre Ucraïna i la crisi de Crimea que ell ha vist començar quatre guerres amb gran entusiasme i suport popular, “cap d’elles Washington no va saber com finalitzar-les i de tres va acabar retirant-se unilateralment".

Si com sembla, Moscou no és capaç d'assolir una victòria militar ràpida, el risc d'escalada pot ser alt. No és difícil imaginar escenaris potencials d'alt risc com - atesa la decisió de la Unió Europea de subministrar armes a Ucraïna - una possible actuació militar russa contra una, diguem-ne "ruta Ho Chi Minh" polonesa o bàltica - recordem la drecera a través de Cambodja per abastir d’armes al Vietcong - que podria suposar un atac directe a un estat membre de l'OTAN.

Potser quan aquest mal son acabi serà el moment de recordar l'existència de fòrums multilaterals adients per a parlar i negociar, en paraules del president Macron, "un nou mecanisme de seguretat a Europa" o sobre desarmament, particularment en l'àmbit nuclear, ara més que mai necessari. L'OSCE (Organització per a la Seguretat i Cooperació a Europa , un organisme nascut durant la Guerra Freda, que va impulsar amb èxit la distensió, podria ser un excel·lent fòrum per a aquesta mena de converses, particularment ara que Rússia ha estat expulsada del Consell d'Europa.

Europa i el món es troben davant una hora greu. El canceller alemany Scholz ha parlat “d’una nova era”. S'ha dit que en una guerra nuclear no hi pot haver guanyadors. Tan sols supervivents. Mc Namara advertia també que qualsevol atac contra una potència atòmica és suïcida perquè no hi ha cap manera d'aturar ni minimitzar un atac nuclear, i que tampoc es pot impedir l'escalada il·limitada que segueix un primer atac amb armes atòmiques. Ras i curt: no hi ha manera de reduir el risc a nivells acceptables.

Per si tot això no fos prou, Michael Dobbs enceta One minute to midnight (Un minut per a la mitjanit), llibre de referència sobre la crisi dels míssils amb aquesta cita de Kennedy pronunciada durant aquells dies fatídics d'octubre de 1962 que reitera les tesis de McNamara sobre el factor humà: There is always some son of a bitch who doesn't get the word; és a dir: “sempre hi ha un fill de sa mare que no segueix les ordres”.

(*) Diplomàtic