L’any 1962, en ple franquisme, es va produir a Girona una de les lluites obreres més rellevants que ha tingut lloc mai a les nostres comarques. Només molts anys després, ja en la dècada dels 70, es varen comptabilitzar mobilitzacions obreres comparables en el sector de la construcció preparades per Comissions Obreres que, en aquell temps, començava la seva expansió a les comarques gironines, especialment a la ciutat de Girona i Blanes.
Els fets del 62 varen passar quan els treballadors de l’empresa Indústrias Químicas y Tartáricas (Els Químics) es varen revoltar exigint millores laborals i uns salaris més dignes. El motiu que va desencadenar la protesta va ser el fet que la companyia, que era propietat de la família Ensesa (la mateixa que en el seu moment va aixecar La Gavina de S’Agaró), va imposar unilateralment l’obligació de treballar tots els dies festius. Com a resultat de la protesta, 16 treballadors varen ser acomiadats sense contemplacions i la majoria ja no varen tornar tenir mai més una feina estable, extrem que personalment puc corroborar perquè el meu sogre va ser un d’aquests 16 represaliats. A nivell legal, el cas va tenir un recorregut jurídic que va començar per la Magistratura Provincial fins arribar posteriorment al Tribunal Central de Madrid que van donar la raó als empresaris confirmant en ambdós casos els acomiadaments i donant cobertura legal a totes les accions que es varen dur a terme encaminades a reprimir el moviment i restablir la disciplina dins el centre de treball.
L’historiador Josep Clara recollia aquest episodi al volum dels Quaderns d’Història de Girona Girona sota el franquisme 1939-1976 relatant els fets així com els moviments d’ajuda i de solidaritat amb incipients caixes de resistència on hi col·laboraren organitzacions com la HOAC o Càritas. Uns altres trenta cinc companys dels vaguistes també varen abandonar la feina i foren sancionats però finalment se’ls va condonar la multa amb l’amenaça d’accions contundents per part de la policia i la certesa que serien despatxats com els altres si gosaven persistir en la seva actitud. Els noms dels 16 que varen patir la repressió d’una empresa gens modèlica son: Dídac Planas Ribot, Josep Oliver Turón, Albert Crous Font, Joaquim Brugués Orts, Pedro Montalbán Hernández, Antonio Alonso Ortega, Manuel Romero Romero, Enric Codina Pujol, Valentín Romero Cano, Joan Ferrés Verdaguer, Josep Roura Carreras, Joan Peradalta Pinsach, Josep Llinàs Carreras, Lluis Salvans Vilar, Ferran Gotarda Artimà i Joan Blanch Vila.
A banda de l’historiador Josep Clara, també han aparegut alguns treballs periodístics que han fet referència als fets dels Químics del 1962, entre els quals cal ressaltar l’article de Ramon Llorente en aquest mateix rotatiu, el del periodista Jesús Badenes escrit amb motiu del 50è aniversari, així com també el treball de l’historiador Pere Bosch o el del col·laborador de Diari de Girona Lluís Bosch Martí. Coincidint amb els seixanta anys d’aquella lluita obrera que el franquisme va reprimir i després es va afanyar a tapar, s’ha creat una comissió popular formada per associacions, entitats, organitzacions i col·lectius diversos amb l’objectiu de rescatar de l’oblit aquella lluita obrera dels anys 60. En aquesta línia, han preparat una moció perquè l’aprovi el ple municipal en la qual demanen que se’ls reti homenatge mitjançant la col·locació d’una placa amb els seus noms a la base de la xemeneia i que aquell lloc sigui conegut com «Esplanada dels setze d’Els Químics»
Aprovar la moció per unanimitat pot ser un acte de justícia que enllaça directament amb la necessària memòria històrica d’aquesta ciutat i la seva gent. Com deia l’ex Defensor del Ciutadà Ramon Llorente «no podem deixar en l’oblit el sacrifici, les penalitats i la lluita dels treballadors que, com els 16 dels Químics, varen pagar un preu massa alt pel simple fet de demanar major justícia redistributiva». Després de seixanta anys, ja toca.
