Es fa difícil escriure quelcom racional, serè i calmat mentre, a pocs quilòmetres de casa, van caient bombes, els tancs van desfilant, les famílies se separen, altres s’amaguen durant llargues hores agòniques en refugis precaris i la incertesa s’apodera del món. El dramatisme –o la follia– de la història ha fet que, just quan la pandèmia que ens ha tenallat aquests últims dos anys començava a estar mínimament controlada, un fanàtic hagi provocat aquest desori global. Els humans no tenim remei.
M’escrivia un amic ucraïnès, actualment resident a Irlanda, que aquests dies els somnis de milions de conciutadans seus es desfeia. Que mai s’hagués arribat a imaginar que la sort del seu país aniria per aquests camins. Convençut que el destí d’Ucraïna era i és Europa i la Unió Europea. Que s’havia passat pàgina al passat i que, a l’horitzó, es divisava la democràcia i llibertat europees. Tot això ara penja d’un fil, mirant el paisatge desolador amb els ulls humits, de tristesa infinita.
De moment, però, sembla que aquell temor que la Unió Europea resta impassible davant els conflictes bèl·lics, com va succeir als Balcans, en aquesta ocasió les coses comencen a canviar. És complicat –sempre ho ha estat– que un projecte construït des de les premisses econòmiques, de la democràcia, la solidaritat i la pau, pugui fer front de manera eficaç a accions violentes que es mouen a través d’altres coordenades menys civilitzades o, directament, criminals. Tanmateix, sembla que les mesures adoptades poden donar els seus fruits.
Cantava Carles Sabater, pels volts de l’any 90, la cançó delicada Perestroika: «diuen que a la Rússia blanca ens preparen un nou món». Sembla que ara, aquella Rússia, vol tornar al vell món. I no s’ha de permetre.
És per això que davant de tanta absurditat i autodestrucció, només ens podem aferrar a la bellesa. Ni que sigui per no perdre l’esperança. Perquè de bellesa n’hi ha i molta. I precisament per això som amants de la llibertat.
Ja el filòsof Plotí, al segle III, analitzava al llibre de l’Enéada el bé i la bellesa. Com dues forces físiques i metafísiques que feien moure el món i a les formiguetes que hi estem de pas. La bellesa és allò compost, que necessita del seu entorn per brillar.
Escoltar el Va, pensiero mirant el Cap de Creus, passejar per les piràmides prop del Nil, contemplar l’escultura perfecte de Miquel Àngel o la imperfecta de Jaume Plensa; sentir l’harmonia del vent a la cara o el plor emocionant d’un naixement; llegir de paraula justa d’una poesia que et pessiga el cor, o el batec accelerat d’un petó robat. La bellesa és la rialla amb els amics, i l’olor de romaní; és un cafè curt de bon matí i un raig de sol a sobre el llit.
La bellesa derrotarà al mal.
