A El infinito en un junco, d’Irene Vallejo, s’expliquen les peripècies d’Arquíloc, un poeta i mercenari que visqué en el segle VII aC. Segons el codi d’honor dels guerrers de l’època s’havia d’aguantar com fos la posició en el camp de batalla. Ni un pas enrere! Us sona? Grècia tenia un insult pels qui llançaven l’escut: rhípsaspis. Les mares espartanes quan acomiaden els fills que marxen a la guerra, els adverteixen que han de tornar amb l’escut al braç o sobre d’ell. Què decideix Arquíloc quan es troba en la tessitura de ser un rhípsaspis o un heroi de guerra? Tocar el dos. L’escut que vaig llençar a desgrat meu en un arbust, una peça excel·lent, ara el branda un traci. Però vaig salvar el coll. Què m’importa aquest escut? Que es perdi. Un altre tant o més bo em compraré. Sabia que el soldat que fuig serveix per a una altra vegada i per escriure més poemes. Com ell, els seus poemes eren desvergonyits i càustics.
Mentre visqui agrairé a un xicot amb qui coincidí a l’Hospital Militar de Barcelona perquè ens diguessin si érem o no útils per servir a la pàtria. Desinteressadament em deixà unes ulleres de molta més graduació que la meva i amb les quals em vaig presentar davant l’oculista militar. Examina primer les ulleres i després la meva retina. Se’m declara Inútil. A Figueres un oculista m’havia dit que em podia començar a rapar el cabell. En aquella època encara en tenia. L’episodi penso jo que s’explica perquè de petit a pesar que m’identificava amb els herois guerrers del còmics em degueren immunitzar contra la cosa castrense i tot el que tingués a veure amb l’autoritat, la pàtria, la bandera i altres martingales. Crec que la figura de l’antiheroi que creu que la vida resulta massa temptadora com per fer-la malbé per defensar els interessos d’uns governants sense escrúpols, és molt més interessant que un pit condecorat. Jaroslav Hasek a Les aventures del bon soldat Svejk dibuixa un personatge sense honor ni patriotisme. La personificació de l’home vulgar, que fa la viu viu i evita que el posin a primera línia en el camp de batalla. Svejk és una figura corrosiva i que com Arquíloc representen un gra al cul de l’esperit marcial.
Que senti simpatia pels antiherois no significa que militi en el pacifisme. Admiro els ucraïnesos que no dubten en agafar un fusell per defensar la família, la terra dels seus pares i per intentar aturar la piconadora bèl·lica d’un dement. Els pacifistes opinen que donar armes a Ucraïna és tirar llenya al foc. No tenen en compte que paios nyicris com els Putin, els Hitler, es poden passar anys al gimnàs, fins a adquirir l’aparença de l’increïble Hulk amb la finalitat d’atonyinar els desvergonyits que s’havien rigut d’ells, i que l’únic llenguatge que entenen és el de la força bruta.
Per a alguns, llençar l’escut s’ha convertit en el seu passatemps favorit. He perdut el compte de les vegades que Puigdemont ho ha practicat. Mentre Arquíloc no era covard, no traïa a ningú perquè la seva única pàtria s’entreveu en el següent vers: «com un traci o un frigi que amb una canya xucla la cervesa, ella, amb cap cot s’afanya», qui proclamà la independència més curta de la història llença l’escut i alhora arenga a la milícia a seguir endavant. Si un dia Junqueras es presenta acompanyat d’Otegui –per les seves amistats els coneixereu!– i diu que Catalunya com Ucraïna és un poble oprimit, l’endemà Puigdemont rebla el clau de la barrabassada des de la seva gàbia d’or. És d’agrair que en nom de la decència no s’hagi comparat amb Zelenski. Com vaig llegir en un tuit, hi ha còmics que es converteixen en líders i líders que es converteixen en còmics.
