Fa un temps, arran de l’agreujament d’episodis racistes als Estats Units (perquè no és que marxin i tornin, sinó que mai desapareixen del tot), es va posar el focus sobre la responsabilitat de la ficció envers el tema. Un debat, aquest, esbiaixat i perillós perquè cada vegada que es vol acusar la cultura audiovisual d’alguna cosa (un exemple recurrent: aquesta dèria de subratllar que alguns assassins de masses jugaven a vídeojocs) el que queda en entredit és la intel·ligència de qui assenyala. Així, amb el tema del racisme es va posar de moda defenestrar clàssics del cinema o la literatura perquè eren racistes. Tant li fotia si era el context històric on transcorria l’acció el que era racista i no l’obra per si mateixa, perquè del que es tractava és de moralitzar (un dels esports preferits de la modernitat) i jugar a ser més papista que el Papa. A banda de retirar pel·lícules d’algunes plataformes, també es van posar cartells al davant de films com «Allò que el vent s’endugué» perquè l’espectador sabés que aquell producte era nociu, com els paquets de tabac. És, tot això, el resultat d’un llarg procés d’infantilització de l’espectador que no té altre objectiu que el d’orientar i controlar la seva percepció d’un missatge. Se sobreentén que el públic és ignorant per definició i no té capacitat d’anàlisi. Ara, amb la invasió d’Ucraïna, està tornant a passar. En una confusió de naps per cols fins i tot terrorífica, s’està jugant a identificar Rússia amb Putin i, en conseqüència, a entendre que tot el que ve d’allà és molt dolent i molt criticable. S’estan anul·lant concerts amb estrelles russes, s’han retirat pel·lícules d’animació (i més en concret Anastasia de Disney Plus, una producció nord-americana només ambientada, insisteixo que només ambientada, a Rússia) i la Filmoteca andalusa va suspendre la projecció de Solaris pel fet de ser de Tarkovski. Quan entrem en aquestes dinàmiques acrítiques i inconscients no som gaire millors que Putin, perquè l’únic que aconseguim és propagar la irracionalitat, la censura i la regressió que tant li agraden. La cultura russa, com passa amb tota la cultura i a tot arreu, és potser l’únic reducte de veritat que queda a una població a qui no es deixa alçar la veu i a qui se li neguen sistemàticament els matisos d’una realitat. Per tant, atacar-la per aquesta obsessió de dividir el món en bàndols és un error que podem pagar molt car totes i tots, allà i aquí, avui i demà. A vegades és angoixant comprovar com insistim a ensopegar amb les mateixes pedres.
