Hi ha una famosa sentència de Vladímir Lenin que no es va fer realitat després de la revolució bolxevic: «Els capitalistes ens vendran la corda amb la que els penjarem». Sense les inversions de corporacions com Occidental Petroleum, presidida pel magnat Armand Hammer; sense la importació de blat de moro nord-americà; sense els projectes i assessoraments dels arquitectes i enginyers de l’Escola de Chicago i del suport financer dels clans Rockefeller i Rothschild no s’hagués pogut construir el model productiu i energètic del nou Estat i, probablement, Lenin no hagués conservat el poder.
Cent anys després qui sí està a punt de fer realitat aquella frase lapidària és Vladímir Putin mitjançant els efectes energètics colaterals i calculats de la guerra que ha iniciat contra Ucraïna.
La nostra addicció a les energies fòssils, a més de contribuir a l’escalfament global del planeta, ha permès al dictador rus fer xantatge a la UE i alhora llançar un míssil a la línia de flotació de Pacte Verd i del full de ruta de la transició energètica.
La brutalitat de les imatges que ens serveixen les televisions i la crisis humanitària que ha generat aquesta devastació en el cor d’Europa no ens ha de fer oblidar la inacció temerària amb la que han actuat els nostres governants fins fer-nos dependents del gas, del petroli i de l’urani rus.
Rússia disposa del 6,4% de les reserves mundials de petroli i del 17,3% de les de gas natural. És el tercer productor d’or negre del planeta i el primer exportador de gas. Subministra el 40% del gas, més del 25% del petroli i prop del 50% de carbó importats per la UE. Si la guerra provoca la suspensió d’aquests lliuraments es pot generar un terratrèmol social i polític i un endarreriment de la transició energètica en més d’una dècada.
Putin ha iniciat el conflicte en un moment estratègic. Els mercats del petroli i del gas estan en tensió per l’impacte de les noves inversions que comporten les energies renovables. Una prospecció de futur ens explicaria la reacció dels lobbies energètics que es beneficiaran d’aquesta guerra junt amb les indústries d’armament. Segons l’Agència Internacional de l’Energia (AIE) la transició energètica comportaria el 2050 passar dels actuals 100 milions de barrils diaris de petroli a 24 milions i dels 4.000 milions de BTU (British Termal Unit) de gas a 2.000 milions. I a nivell de costos passar dels 100 dòlars el barril de Brent als 35 dòlars el 2030 i als 24 dòlars el 2050. No volen perdre aquest oceà de petroli i gas. Era de preveure, doncs, un pacte (secret?) de Rússia i dels països de l’OPEP, amb la complicitat de Xina que ja s’ha avançat a controlar el mercat dels nous recursos (liti, coure, terres rares, cobalt, níquel…), per utilitzar la guerra amb l’objectiu geopolític de frenar les aspiracions dels estats reconvertits a «l’economia verda».
El jerarca del Kremlin ha donat ordres a les seves grans corporacions energètiques Rosneft, Gazprom, Lukoil i Novatek, de no aturar les noves prospeccions i augmentar la producció. El complex petrolier de Vostok, per exemple, a Sibèria Oriental, comportarà la construcció de quinze noves ciutats assentades en la tundra àrtica pels 400.000 treballadors que s’hi esperen.
Putin declarant la guerra en els mateixos dies que el Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC) fa pública la segona entrega del seu sisè informe que reclama reduccions ràpides i profundes en les emissions de gasos d’efecte hivernacle. Entre 3.300 i 3.600 milions de persones d’arreu del món en resultaran afectades. Però sobre les amenaces bèl·lica i climàtica planeja l’objectiu d’incentivar el consum de gas, petroli i urani en els mateixos estats que han signat els acords de la darrera conferència de Glasgow.
- Paradoxes energètiques
La guerra provocarà un increment dels preus de l’electricitat, del gas i dels combustibles que pot acabar generant una reacció dels consumidors europeus contra els seus propis governs (deu dies després de l’inici del conflicte el preu de l’electricitat a Catalunya superava els 400 euros/megavat hora). Una estratègia més per provocar la inestabilitat social amb la que també pensa Moscou. Ho ha declarat Dimitri Medvédev, expresident de Rússia: «Benvinguts a un nou món només per a valents on els europeus aviat pagaran 2.000 euros per 1.000 metres cúbics de gas».
La paradoxa més greu i absurda d’aquesta conflagració, però, és el fet que l’estiguem literalment finançant els consumidors europeus. Una dada significativa: en el 2020 les despeses militars del Kremlin van ser de 56 mil milions d’euros que corresponen al valor de les exportacions de gas i petroli (sense sumar-hi l’urani) que va importar la UE (59 mil milions d’euros).
Més paranys: Els governs europeus, especialment el de Pedro Sánchez, proposen incrementar les plantes de regasificació de gas natural liquat (GNL) per abastir el 40% del consum de la UE i d’aquesta manera sortir de la dependència russa. El port de Barcelona es convertiria en un perill ambiental de gran magnitud degut al tràfic de metaners i l’augment de la capacitat d’emmagatzematge de la terminal que va impulsar Pere Duran Farell, que fou president de Catalana de Gas i Electricitat i Gas Natural. Un precedent tràgic: la fuita de quatre milions de metres cúbics de gas al port de Cleveland (Ohio) va provocar una catàstrofe amb 128 morts, 200 ferits i 1.500 famílies sense llar.
Aquesta alternativa comportaria a nivell de tot el cicle del gas (responsable del 25% de les emissions d’efecte hivernacle) l’increment de les fuites de metà que ja són el 70% més elevades que les que declaren les empreses, segons un informe recent de la Global Methane Tracker 2022.
I sobre el risc nuclear? El 36,4% de l’urani enriquit utilitzat com a combustible a les de les centrals nuclears espanyoles, inclosos els reactors d’Ascó i Vandellòs, és importat de Rússia. Una nova dependència afegida.
Darrera el control militar de la central de Txernòbil i l’atac a les instal·lacions properes a la central de Zaporíjia s’amaguen moviments tant tàctics com estratègics de Putin i del lobby nuclear que li ofereix suport. És com si el líder autocràtic ens xiuxiuegés: «Mireu com les centrals nuclears us fan vulnerables a la meva acció. No preferiu comprar-me gas?».
Que la Comissió Europea consideri l’energia nuclear i el gas com energies «verdes» i de «transició» ens allunya de la sobirania energètica i del desenvolupament de les renovables. Qui ens ha portat fins aquest atzucac són els nostres polítics i governants. El seus projectes de transició energètica són tous, poc transversals, contradictoris i covards. El petroli, el gas i l’urani és la soga que els hi han venut fa anys les oligarquies energètiques del planeta, de la que la russa és la més criminal.
