Carles Puigdemont va recuperar protagonisme el cap de setmana passat en la trobada de l'Assemblea de representants del Consell de la República que el va elegir com a president per als dos anys vinents amb el 85% dels suports. Cap sorpresa; ja exercia el càrrec des de la fundació, encara que fos en funcions, i té l'entitat absolutament controlada des de Waterloo, com va quedar demostrat amb el resultat de la votació. En el discurs, l'exalcalde de Girona va voler deixar clar un missatge i en va amagar un altre. El primer és la crítica als partits i l'objectiu de desmarcar-se'n perquè no està satisfet de l'estratègia que han seguit després dels fets de la tardor de 2017.
Malgrat que en un primer moment podia semblar que els considera imprescindibles –que ho són en tots els sentits–, en realitat es va mostrar molt dur i acusant-los de ser «incapaços de definir l'estratègia per la independència, ni tan sols de crear les condicions en què aquesta estratègia s'hauria de construir», advocant perquè sigui el Consell de la República qui prengui i lideri la iniciativa del procés.
Puigdemont es desmarca dels partits, també del seu, Junts per Catalunya, gràcies al qual és qui és políticament. S'ha fet gran a l'ombra de Convergència, del PDeCAT i de JxCat, i sembla que s'oblida que bona part d'allò que representa encara se sustenta amb els càrrecs del partit. Alcaldes, regidors, diputats de tots els nivells, consellers, directors generals, presidents de diputacions i consells comarcals i tota la corrua de nòmines que hi ha al darrere. O és que es pensa que hauria guanyat l'elecció de dissabte si d'ell no depenguessin tots aquests sous?
Puigdemont es desmarca dels partits, també del seu, Junts per Catalunya, gràciesal qual és qui és políticament
Aleshores, per què fa aquestes declaracions? El Consell per la República mai ha tingut bona sintonia amb la CUP i menys amb Esquerra. Les dues organitzacions no es fien de l'organisme, precisament perquè saben que està absolutament controlat per Puigdemont i no en volen saber gairebé res. Junts és un guirigall que se li ha escapat de les mans i que ja no pot controlar. Hi ha tantes faccions que volen manar que la divisió de l'independentisme sembla un acudit al costat del que està passant a la successora de Convergència. El fil que l'aguanta és cada vegada més prim.
Eleccions difícils
Sap que la seva vida política té un final i que pot salvar els mobles a les eleccions municipals d'aquí a un any perquè els alcaldes, per poc bé que ho hagin fet, poden revalidar els càrrecs. També sap que ho té molt difícil a les catalanes, amb una ERC ostentant el poder i un PSC que no desaprofitarà l'ocasió de plantejar un embat a dos. Una resposta a la pregunta podria ser que en realitat la sortida endavant, a la desesperada, és perquè vol tornar a Catalunya. En cas que fos així, tampoc ho té fàcil.
El PSOE podria haver estat disposat a pactar-ho i fins i tot a arreglar-ho perquè no fos traumàtic, però Pedro Sánchez ja té la pau social que pretenia abans dels indults. Puigdemont ha d'oferir alguna cosa als socialistes per tornar-los a persuadir amb el retorn. No tinc clar què pot ser, tot i que estic segur que hi ha pensat llargament. D'invents ja n'hem vist uns quants, com el pacte a la Diputació de Barcelona entre PSC i Junts.
D'invents ja n'hem vist uns quants, com el pacte a la Diputació de Barcelona entre PSC i Junts
El segon missatge, el que va llençar amagat en mig del discurs i que només van agafar al vol uns pocs com Salvador Sostres o Bernat Dedéu, és autocrític amb el que va succeir el 2017 després de la proclamació de la DUI: «Vaig decidir no demanar el reconeixement explícit perquè sabia quin era el resultat; no hi havia el treball previ fet perquè quan vagis a trucar la porta no sigui porta freda». Han passat poc més de quatre anys i ara reconeix, per primer cop, que la feina no estava a punt. Tots ho sabíem des de feia temps, sobretot des que Clara Ponsatí digués allò del farol; Puigdemont encara no havia dit mai. Potser aquest reconeixement, aquest abaixar el cap, l'admissió de la mentida, és el primer pas per al retorn. El primer punt del pacte.
