Seguim lamentablement en una situació de guerra, com totes injustificada, però que derivat de la seva proximitat, la percebem com a pròpia, en el sentit de que és un país europeu, i si encara no forma part de l’entramat de la Unió Europea, el considerem com un país de l’est més, que en breu formarà part del club de la UE. No voldria començar aquesta reflexió sense destacar que l’únic important en aquest moment és que finalitzi l’ofensiva militar, i que mentre hi hagi vides humanes en risc, totes les valoracions han de tenir una consideració de segon pla.

No obstant això, sí que és rellevant destacar les coses que s’han fet bé, especialment a Europa, o el conjunt d’economies d’occident, incloent els EUA i membres de la OTAN, mostrant una unitat no esperada i una resposta frontal contra la invasió, a l’hora que una coordinació en la execució, aquesta vegada de manera accelerada, sobre les sancions econòmiques sobre Rússia, que ha estat sustentada també des de l’àmbit privat, amb una reacció similar d’empreses molt rellevants, impactant sobre l’economia russa.

La percepció sobre una Unió Europa extremadament burocràtica, lenta en les seves decisions, així com on tots els estats membres busquen només millorar els seus interessos, ha quedat relativament al marge, tant en la resposta unitària sobre la reacció de la pandèmia, amb la compra conjunta de vacunes, la creació dels Fons Next Generation, així com en l’actualitat en la resposta conjunta a la invasió d’Ucraïna, posant la defensa de la llibertat, la democràcia i la sobirania, per davant dels interessos propis, que com per identificar un exemple, aquesta activat podria posar en risc la importació de gas d’Alemanya, extremadament depenent de la importació de gas rus.

Per tant, a diferència de la reacció durant la crisi econòmica de 2008 i posterior financera de 2012, la Unió Europea, i en particular l’àrea de l’euro ha donat una imatge de solvència en les seves decisions, de manera àgil i conjunta, que donen impuls a les institucions europees, que estava especialment en dubte després del Brexit. No obstant això, sí que cal posar sobre la taula, dos aspectes que considero molt rellevants, i que apunten en un mateix sentit.

El primer que Europa en el seu conjunt ha perdut pes en les decisions sobre la geopolítica internacional, i la seva rellevància econòmica s’ha vist relegada a un segon pla. Part d’aquest deteriorament, s’explica, en part en la dependència exterior que tenim, com a exemple en la producció de vacunes, però sobretot en la dependència tecnològica exterior, on el pes de la innovació europea és molt limitat, mentre que al mateix temps, tenim un dependència exterior sobre matèries primeres i energia, que com en el cas del conflicte bèl·lic amb Rússia, ens exposa a una vulnerabilitat i dependència exterior, que afectarà de manera rellevant en un encariment dels costos de producció, i en una amenaça sobre la nostra competitivitat exterior.

El segon és que una de les causes econòmiques de la pandèmia ha estat un desajust entre oferta i demanda a nivell internacional, provocant limitacions en la oferta de cadenes de producció, i especialment encariment en el transport internacional, que tots dos efectes han provocat un encariment en el cost logístic, que s’ha traduït en un increment de la inflació, a l’hora que ha posat en qüestió la excessiva dependència de la producció exterior, especialment sobre la Xina i països de l’est asiàtic, el que ha provocat una reorganització de les cadenes de producció de moltes empreses, per tal de controlar una part de la producció en el propi continent.

D’altra banda, Europa segueix sent el paradigma de l’estat del benestar, la defensa de les llibertats i la democràcia, però aquest sistema econòmic i de valors, però la viabilitat del nostre sistema a llarg termini, es pot veure amenaçada per la dependència exterior, i l’escàs pes polític i econòmic entre els grans actors mundials. Per tant, malgrat estic molt satisfet de la resposta a curt termini sobre la pandèmia i sobre la guerra d’Ucraïna, la inquietud es trasllada sobre qui està pensant en els reptes de llarg termini de la nostra Europa. I per últim, com diu un amic biòleg, la major de les nostres amenaces és el canvi climàtic, pel que les meves reflexions poden quedar en paper mullat, però tothom opina sobre la seva parcel·la.


Fran J. González és Consultor Estratègic de Centre Gestió i Coordinador acadèmic de la UNED Girona