El passat 5 de març morí Miquel Strubell i Trueta. Havia nascut a Oxford (Anglaterra) l’any 1949. «Va dedicar la seva vida al país i a la família amb generositat, honradesa i sentit de l’humor», anunciava una piulada, feta des del seu compte, a través de la qual la família ens feia coneixedors del seu traspàs.
Miquel Strubell era un home de tracte afable i cordial. D’una gran elegància humana. Estava molt vinculat amb Palamós, població d’on és filla la seva muller, Carme Prats.
Conegué de molt a prop el seu avi matern, el Dr. Josep Trueta. Quan tenia deu anys, els seus pares, que llavors vivien a Madrid, van decidir enviar-lo a un internat a Anglaterra. Escolliren una escola situada a la mateixa ciutat on residien els seus avis materns. Per això, durant molts anys el veié sovint. Fins i tot, l’acompanyava a l’hospital que ell havia convertit en un centre de recerca de fama internacional.
El setembre de 1980 s’incorporà a la Generalitat en el moment en què es creaven les estructures del govern. Esdevingué cap del Servei de Normalització Lingüística sota la direcció d’Aina Moll. Hi continuà en les etapes de Miquel Reniu i Lluís Jou.
Tenia ben clar que la llengua és l’expressió de l’ànima del nostre poble i que el seu futur depèn en bona part de l’actitud seus parlants. Un dels seus grans missatges té més vigència que mai: «Si desertem del català a la més mínima, donem a l’interlocutor un potent i negatiu missatge: ni nosaltres mateixos considerem que la nostra llengua sigui útil.»
Exercí de professor a la UOC des 1999 fins que es jubilà, el 2014. El complaïa molt el fet d’haver pogut contribuir, amb encert i entusiasme, en dues de les més grans iniciatives institucionals nascudes a finals del segle XX.
Visqué el Procés amb intensitat, preocupació i esperança. Poc abans de morir dictà als seus familiars la «Carta a Europa», que mereix una lectura atenta i aprofundida, sobretot per part de les autoritats europees.
En complir 65 anys li vaig demanar una resposta per al llibre Què t’ha ensenyat la vida? (202 veus). Heus ací les seves paraules: «Pobra vida, prou fa amb ser-hi. Què ens ha d’ensenyar? No li demanem res més: només que hi sigui, que ja és un miracle. I els qui en gaudim, aprenem de la nostra intel·ligència, dels qui ens envolten, de les informacions que rebem o busquem... I jo, què he après de tot plegat? Doncs encara que de vegades no sàpiga com dir-ho, o ho digui massa tard, la vida m’ha ensenyat a dir... gràcies». Gràcies per tot i per tant, Miquel!
