Fa molts anys que no veiem nevar igual que ens hem passat molts mesos sense pluja. Visc en un àmbit rural i les converses diàries amb els homes del camp inevitablement tracten de l’estat del temps i es queixen amb raó que tot està tan eixarreït, com un bacallà salat.
Van tenir dubtes si plantar o no plantar patates, finalment es decidiren, però van fer menys regues que en anys anteriors per por de no poder-les regar. Els camps de raigràs blavegen per culpa de la pertinaç sequedat i si estiguessin humitejats mostrarien un verd ufanós. He vist pagesos desesperats amb el tractor carregat de semals i bidons, curulls d’aigua, que vessaven al tronc de les oliveres perquè no es morissin de set. A l’Alt Empordà ja fa temps que suporten restriccions i la collita d’olives de l’any passat va ser de les pitjors de la història per culpa de pluja.
Enyoro aquelles nevades que tenyien de blanc els paisatges del meu poble, Arbúcies, que eren rebudes amb gran alegria popular, però al tercer dia quan la neu dels carrers s’havia embrutit i feia relliscar a les velletes tothom protestava. Volíem neu que no molestés, que després d’emblanquinar el paisatge i deixés gaudir a la mainada i fer fotografies es fonés ràpida, especialment que no es congelés a les voreres, ni petrifiqués les canonades i que no trenqués les teulades fetes amb uralita. Tanmateix, la riera oferia imatges sorprenents, com la de veure lliscar els seus vidres lluents en espais completament blancs o anar a la raconada del Gorg Nou a contemplar les estalactites penjant de les roques, aquesta visió representava entrar en un paratge meravellós, que cap nen havia sigut capaç d’imaginar.
Nevava cada any, alguns la neu era més abundosa que altres. Llavors no es parlava de canvi climàtic i el temps era capriciós com ho és antany. Recordo una nevada a finals d’abril, com una gran i llarga bonança durant unes setmanes al mes de febrer i els vells m’adveraren que el que estava fent la naturalesa no era natural, una frase inoblidable que és com afirmar que el que fem els humans no és humà.
Quan es posava a nevar fort la mare sempre deia «si continua nevant així haurem d’anar a desenterrar el campanar amb un rampí». Em costava imaginar tot el poble cobert per la neu, però ens feia riure a tots.
Les últimes grans nevades a Girona i comarques van ser el 8 de març de l’any 2010, el 30 de gener del 1986 i la del 1962 en el dia de Nadal que va deixar de 40 a 80 centímetres de neu en algunes comarques.
Les comunicacions es van col·lapsar. D’altra banda, es van formar moltes cues a les botigues, on la gent anava a comprar pa, espelmes, llumins o estufes de butà per escalfar-se. Com que havia marxat la llum (així ho expressaven) cuinàvem a la llar de foc; a la nit amb en Lluís, en Francesc, la Mariana, la Rita, en Joan i un servidor fèiem una partida de parxís, que podia durar dues hores, ja que a casa teníem un tauler en el qual podíem jugar sis persones. Espelmes, llum de carbur i el petromax que no em feia gens de gràcia car es deia que petaven com unes bombes més era el que usàvem per il·luminar la casa i si se sortia al carrer, tothom anava amb llanternes.
Va ser en aquesta nevada, l’endemà de Nadal, la diada de Sant Esteve, que amb el meu germà Lluís ens animarem a fer una excursió fins a la font del Regàs per fer fotografies. En aquell espai, propietat del senyor Josep Regàs on hi havia la font ens vàrem trobar amb unes dones ja grans que estaven netejant manualment les garrafes de vidre de vuit litres i com que tot estava nevat i feia un fred que pelava havien encès una foguera per escalfar-se; nosaltres també mig congelats aprofitarem la calor del foc, i elles ens convidaren a beure un tupí de vi calent i menjar una torrada amb un tall de xulla que ens va reanimar.
Al cap de poc temps en aquest lloc s’hi va construir un rudimentari edifici on emmagatzemaven les garrafes d’aigua embotellada, que recollia un petit camió i les traslladava al mercat barceloní. L’embrió de la gran indústria de l’aigua envasada en plàstic en un immens edifici on tot està mecanitzat i a l’interior poques persones hi treballen. Crec que també el senyor Emili Garolera va intentar comercialitzar l’aigua de Font de Coll de Te, però no sé per quin motiu no prosperà i tancà l’aixeta.
La Font del Regàs va ser la primera i dues grans empreses més s’establiren al Montseny per explotar l’aigua del nostre massís. Ara s’hi concentren les grans plantes embotelladores com la Font de Viladrau, la susdita del Regàs, Font Agudes i no massa lluny l’Aigua de la Font Vella. Aquest metòdic munyiment del massís ha comportat canvis ecològics lents, però constants i per aquesta raó s’han fet mobilitzacions populars amb el crit: «L’aigua per la riera, no per la carretera».
La nevada del 1986 té un gran significat personal. Treballava a l’institut de la Bisbal i el director va entrar a classe per dir-me que marxés cap a Girona perquè estava nevant molt i si no m’espavilava, no podria entrar-hi. Passat Celrà vaig quedar aturat perquè era impossible seguir i vaig recular amb la idea de passar la nit en algun hotel de la Costa Brava, tanmateix, vaig parar a La Bisbal sense massa motiu i a la cafeteria vaig trobar en Xevi Codolà que ens va oferir a la Montserrat Lacomba, que ni havia intentat anar a Girona, quedar-nos a dormir al seu domicili. Va ser la primera nit que passaren junts i al cap d’uns anys ens casarem.
La neu és el factor atmosfèric que excita més als nens i adolescents, si algun dia mentre feia classe es posava a nevar ja no hi havia res a fer. Es sentien afectats per la nevada que ho anava tapant tot, la classe es detenia i acabaven tots al pati i rient ens tiràvem boles de neu.
