Les comarques gironines són un territori amb una proposta important i diversa de museus. N’hi ha de tots tipus, des de nodes culturals de primer nivell com el Museu Dalí o el jaciment d’Empúries a centres d’interpretació o museus locals i sobretot, molts museus sectorials. Aquesta explosió de museus és fruit bàsicament d’estar situats en una destinació turística important i la poca imaginació de la majoria d’administracions locals que en el seu moment van veure en la figura del museu una manera de complementar la seva oferta turístico-cultural.
Això és molt de finals del segle passat. Segurament amb el nou segle s’ha buscat aquest complement de l’oferta a través dels festivals. I així estem, la majoria de municipis de la demarcació tenen el seu museu i el seu festival i estan convençuts que disposen d’una gran oferta turístico-cultural.
El cas és, però, que si bé el nombre de visitants ha anat augmentant de manera exponencial en els darrers anys –exceptuant aquests dos darrers anys de pandèmia– la majoria de museus se les tenen per tenir una xifra mínima de visitants. Sort en tenen de les visites escolars.
Òbviament, hi ha algunes excepcions que tots tenim al cap i que són vertader motor d’atracció de visitants, però la resta pateixen no ja per quadrar els números –el dèficit es dona per descomptat– sinó per justificar la seva mera existència.
Els responsables d’aquests equipaments són molt conscients de la situació i no paren de repensar el discurs museístic, reinventar-se i plantejar noves propostes més o menys innovadores. I també en aquest àmbit, hi ha molta diversitat de resultats. Alguns han aconseguit tenir més incidència i fins i tot atraure nous públics, però crec que el problema que tenen és més profund i que si no van a l’arrel del problema continuaran arrossegant la situació en els propers anys.
Segons el meu punt de vista, han de superar el marc conceptual que suposa el fet de ser museu i han repensar el seu lloc partint de dues de les seves premises fundacionals: han de tornar a ser espais de cultura viva i han d’esdevenir un atractiu turístic i no un simple complement turístic. Anem a pams, doncs.
En primer lloc, han de tornar a esdevenir espais de cultura viva i això vol dir que han de ser punt de trobada de la cultura del seu entorn. Al llarg de la setmana, per molts museus, hi passa molt poca gent i això no pot ser. Certament, el motiu de l’obertura d’un museu és la col·lecció que exposa però això no pot fer que aquesta els segresti. En segons quins museus sí, és evident, ja que la col·lecció és excepcional, però en la gran majoria no. Per tant, més enllà de la col·lecció, al museu hi ha d’haver vida. La majoria de museus tenen personal, recursos, pressupostos, espais, etc. Hi han de passar més coses, han de ser punt de trobada de les inquietuts culturals de la ciutat. I això vol dir empoderar a la gent, fer que les entitats, els artistes, els creatius vegin el museu com a casa seva, com un espai d’interelació.
Han d’esdevenir un actor actiu de la vida cultural del seu entorn. Molts es senten còmodes en el seu rol d’actor cultural passiu.
Tenim l’exemple de les biblioteques que s’han sabut reinventar i més enllà del prèstec de llibres s’han convertit en motor cultural-literari del municipi. Fan moltes coses que van molt enllà del seu objectiu fundacional. Han sabut ofertar una programació cultural important i implicant a molts sectors culturals del municipi. Les biblioteques són a dia d’avui exemples d’espais de cultura viva.
I en segon lloc, els museus han de començar a entendre-hi de turisme. Han de canviar de xip. No han de continuar esperant que el municipi atregui turistes i aquests visitin el museu com a una activitat més a fer al llarg de la seva estada. Han de ser motors turístics. El museu ha d’atraure visitants per si sol. És el museu el que ha de portar visitants al municipi. I això requereix un replantejament de com es fan les coses. En tots els sentits: discurs museístic, programació, productes, comercialització, canals de difusió, etc. Però sobretot, pensar l’oferta turísticament –òbviament pels turistes culturals– i començar a crear productes turístics vinculats a la seva proposta museística.
El que és evident és que molts museus no poden continuar com fins ara. És cert que s’ha creat la xarxa de museus, que cada cop ofereixen una programació més oberta i que s’estan obrint, però crec que falta un salt endavant que passa per un canvi de xip i per tornar a l’essència museística: tornar a ser un espai cultural viu i millorar molt en la seva proposta turística. Molts d’ells encara hi són a temps. Potser d’aquí a uns anys, no.
