Rufián i la claveguera

Rufián té raó i ja fa estona que qualsevol crítica a Junts és «claveguera de l’Estat» i «miserable». És propi dels moviments en descomposició que la veritat més humiliant se’ls sàpiga i que l’únic argument per mirar inútilment de dissimular-la sigui acusant els qui la revelen de treballar per a l’enemic. Jordi Sánchez sap perfectament que tot de companys seus, alguns amics, jugaven abans i després de la pinyata de 2017 a fer el mec per Europa, reunint-se amb la pitjor gent del món i creient de veritat que serien l’artífex, el desllorigador de la imminent llibertat. Ells mateixos se’n vantaven, no fa pas tant: no són informacions malicioses de les clavegueres de l’Estat. A mi m’ho explicaven amb tota mena de detalls. Eren duts de tres convenciments: el primer, efectivament, que la independència la teníem a tocar; el segon, que per aconseguir-la no valia cap altre escrúpol que no fos la pròpia independència; i el tercer, que eren més llestos que els altres: que els altres independentistes i per descomptat que els «espanyols», als qui menyspreaven com a espanyols però sobretot com a adversaris. Tots tres convenciments demostraven –junts i per separat– que eren persones poc intel·ligents, escassament dotades per a l’articulació política i amb preocupants dificultats per relacionar-se amb la realitat.

Ara es fan els distrets i neguen la veritat d’aquells dies. Té a veure amb la seva naturalesa covarda. Declarar una independència i no defensar-la, i escapar-te com les rates, és la mesura del valor d’aquests personatges. Sobre Jordi Sánchez concretament cal dir que no hi ha res que sigui més miserable, ni més ignorant, ni més claveguera, que jugar amb l’honor i el patiment dels que tingueren la valentia de fer una vaga de fam per lluitar pels seus ideals. I això és el que exactament ell féu a Lledoners, anunciant que n’iniciava una i dient a continuació a que no pensava morir-se perquè no s’havia begut l’enteniment.

El secretari de Puigdemont i la seva colla, pelacanyes tots, de tercera regional, van intentar negociar amb la Xina, amb Veneçuela i amb Rússia, entre d’altres. Sempre amb interlocutors de pissarrí, sempre amb plantejaments demencials i sempre els prengueren el pèl. Però de la mateixa manera que les tietes del procés es cregueren importants dibuixant sanefes per a les manifestacions de les diades «històriques», aquests entrenadors de bàsquet de pati d’escola jugaven a l’estadista amb absurdes reunions que lògicament no tingueren cap altre resultat que la vergonya posterior d’haver-les mantingudes.

Hauríem d’estimar amb un amor de més qualitat. Jo no he negat mai ni la legitimitat ni la dignitat del sentiment independentista. Però si de veritat estimes aquesta causa, o qualsevol altra, hauries de tenir-ne més cura. I a Catalunya, una massa fanatitzada ha enaltit tota classe de grotescos personatges sense exigir-los res més que l’adhesió incondicional. És poc serós que no us cridés l’atenció. Diu poc del vostre amor la banda de polítics i intel·lectuals que heu legitimat. La insòlita col·lecció de farsants i de lladres. No podeu dir que estimeu Catalunya amb aquest fosc bagatge. Sou els únics responsables d’aquest procés fallit, d’aquesta vergonya col·lectiva. D’aquests materials tan poc nobles que ja es veia que la casa cauria. Jordi Sánchez diu que Espanya és una democràcia de baixa qualitat i ell es va presentar a president de l’ANC i va quedar el quart de quatre candidats, i tot així es va fer amb el càrrec. Qui és ell per exigir-li a Espanya que convoqui un referèndum que a més a més és il·legal?

Parlant de clavegueres, el mateix senyor Sánchez no va acceptar l’encàrrec de David Madí de presentar-se a l’Assemblea –i de deixar de cobrar com a adjunt del Síndic de Greuges– fins que l’ex-mà dreta d’Artur Mas no li va garantir una pagueta substitutòria. Quina generositat creu que pot reclamar Jordi Sánchez? Jo no tinc res en contra seva. El vaig conèixer a la Crida. Sempre em va semblar un peix bullit, però no una mala persona. Va ser sempre d’Iniciativa, sense dubte el partit que es mereixia. Després va ser l’home de Madí –i de Mas– a l’ANC. Bé, tothom canvia poc o molt. Aquestes coses passen. Però tot i que no li tinc cap mania especial, crec que hauria de ser més curós a l’hora de donar lliçons. M’agradaria saber quina creu que la seva aportació a Catalunya ha estat per permetre’s de parlar des d’aquesta altura moral. Ell sap com es va fer president de l’ANC i qui li pagava. Ell sap què està fent ara al Govern, i a quin futur candidat del seu partit està patrocinant, i a canvi de quins interessos, i de quins negocis i en pagament de quins serveis prestats.

En la mateixa línia, el director d’El Punt-Avui, Joan Vall i Clara, ha dit que Rufián «està sonat» i li ha posat en dubte la seva capacitat de «guanyar-se les garrofes polítiques». Vall i Clara és un altre escarni a qualsevol idea d’amor a Catalunya. I a qualsevol idea de decència. Ha convertit cada diari que ha tocat en un pou deficitari i en un inframón ruralista i xaró, que ha difós no més que propaganda venuda (i comprada). Ha viscut d’arrambar diner públic fent-se la minyona de Puigdemont. És una ofensa al periodisme. Que gosi donar lliçons és un escàndol. Però és que fins i tot és sorprenent que s’atreveixi a sortir de casa.

És fàcil de comprendre la distància entre el meu món i el de Gabriel Rufián. Però encara és més fàcil entendre que és l’únic líder independentista que ha aportat vot net a la causa –més enllà d’encendre els convençuts– i que l’aposta de designar-lo candidat a l’alcaldia de Santa Coloma de Gramenet, per guanyar-li vots als PSC al conjunt de l’àrea metropolitana, és la més realista i audaç que l’independentisme ha fet en molts anys, tants anys derrotats, massa anys d’escoltar i seguir lladres, cínics i pertorbats.