Com estaran els ànims llacistes, que fins i tot les enquestes de la Generalitat donen a l’independentisme els pitjors resultats dels últims anys, a catorze punts dels qui volen continuar sent espanyols. Aquest èxit a favor d’Espanya ha d’atorgar-se en exclusiva als líders llacistes, que fa molt temps que treballen incansablement contra la independència. Tot el que fan i diuen, sembla estar dirigit a desencantar els pocs que encara somien amb la republiqueta. Ja ho veuen, tant buscar connexions russes, al final resultarà que el Vivales, Junqueras, tots els seus sequaços, el Governet, l’ANC i aquella cosa anomenada Òmnium, porten temps cobrant del fons de rèptils de l’estat espanyol. O això, o són uns inútils, tot i que costa de creure que puguin ser-ho tant com per a acabar d’aquesta manera tan insensible i cruel amb les il·lusions de tants catalans. El mètode, no per senzill deixa de ser eficaç, i es redueix a provocar unes quantes vegades al dia entre els soferts ciutadans, l’expressió «Una altra burrada. T’imagines que a aquesta tropa governant un estat? Tremolo només de pensar-ho».

Espero sincerament -pel seu bé- que els líders llacistes estiguin engreixant els seus comptes corrents gràcies a destruir l’independentisme, que sempre és millor ser una mica traïdors que un molt idiotes. Em poso al lloc dels seus familiars, i prefereixo aguantar a casa a un traïdor que a un idiota, que el traïdor només es manifesta quan hi ha interessos pel mig, i l’idiota ho és a jornada completa.

És normal que el «sí» a la independència s’estigui desinflant. Els iaios que veien en el procés l’última oportunitat de ser transgressors, ells que van viure el franquisme tranquil·lament i sense alçar la veu, van palmant inevitablement, i són substituïts per uns joves als quals els deliris dels líders llacistes els sonen a xinès. O millor dit, a rus. S’ha denigrat a les noves generacions amb l’argument que no llegeixen i es passen les nits de botellons, però almenys no es deixen enganyar pels papanates que van idear el procés, als quals veuen -amb raó- com una colla de guillats que no s’assabenten de res. Només per això ja són més llestos que la majoria dels seus pares, que es veien amb seient a l’ONU i amb dret a vot català a Eurovisió, al cap de divuit mesos justos de la fugida del Vivales amagat en un cotxe. Al revés del que succeeix en altres llocs, Catalunya deu ser l’única regió del món on els grans viuen d’il·lusions i els joves tenen preocupacions més prosaiques, com sortir a divertir-se, aconseguir una ocupació o descobrir el sexe. Més val contracte indefinit a la mà, que cent republiquetes volant, digues que sí.

- Deixi’s d’enquestes, el que volem és celebrar un referèndum!

- Una altra vegada, senyora? Si ja en van guanyar un amb el 120% dels vots a favor, que ni a l’URSS. Demani comptes als qui van organitzar-lo i tot seguit van fugir, però a mi deixi’m tranquil.

Un personatge de La paga dels soldats, de Faulkner, assegura que el més trist de l’amor és que no només no dura eternament, sinó que fins i tot el desamor s’oblida aviat. És el que ha passat amb l’amor al procés: no només ja hem donat per morta i enterrada la republiqueta, sinó que ni tan sols fem el menor cas als qui continuen prometent-la en fals. Fora que sigui, és clar, per a riure’ns d’ells.