Estic segura que no soc l’única que estic saturada de llegir/veure/trobar a tot arreu frases com «si penses en positiu, atrauràs coses positives a la teva vida», «somriu i la vida et somriurà», «ser feliç depèn de tu: tot comença amb la teva actitud» o «si penses que les coses aniran bé, hi aniran», per posar només alguns exemples.

Estic cansada de veure/sentir/aguantar gent –fins i tot algun professional de la psicologia– que afirma que «la depressió te la provoques tu», que els malalts de càncer han d’aprendre a dir-se que la malaltia no els impedeix fer coses importants «i així es trobaran en plena forma mental» o bestieses com que «només tu tens el poder de fer-te mal» perquè «tu decideixes si les coses que fan els altres t’afecten o no».

Aquesta invasió de sentències teòricament motivadores s’anomena «felicitat tòxica». Per sort, comença a haver-hi moltes persones que s’han adonat que tots aquests missatges positius de «tu decideixes com vols que sigui la teva vida» poden ser, en realitat, profundament devastadors per a qualsevol persona, però especialment per a les que pateixen depressió, angoixa o qualsevol altre problema de salut mental. Perquè, en realitat, estan transmetent dues idees terribles. La primera, que tot depèn de tu: si les coses et van malament és perquè no t’esforces prou per ser feliç, per atraure la bona sort. I la segona és que descarreguen de tota la responsabilitat a la persona que et fa mal i culpen a la víctima (si t’afecta el que t’ha dit, si et fa mal el que t’ha fet, és perquè tu ho permets).

No us ha passat mai que alguna vegada us heu queixat d’alguna persona que us fa la vida impossible i ha saltat algú dient-vos que la solució és «enviar-li bones vibracions, pensar-hi en positiu, i ja veuràs com canvia la seva actitud»? O que heu expressat que alguna cosa us ha molestat, us ha ferit, us ha ofès... i la resposta ha estat «de tot en fas un drama», «estàs exagerant» o «és que tot t’ho agafes malament»? És a dir: la culpa és teva perquè no saps gestionar el que acabo de dir/fer.

A les xarxes hi ha molta merda, però he descobert un compte meravellós a Instagram, @occimorons, que aborda temes de salut mental amb unes il·lustracions molt simples en forma però molt potents en contingut. Darrere d’Occimorons hi ha en Pablo, un noi que es defineix com «un psicòleg que va al psicòleg» i que no es cansa de recordar que els llibres d’autoajuda no substitueixen l’ajuda professional, que el suïcidi és un problema molt seriós que provoca moltes morts a l’any i que calen decisions polítiques valentes per aconseguir que tothom tingui ple accés a la salut mental.

«És genial poder decidir com ens afecten les coses, però això no dona dret a ningú a fer-nos o dir-nos el que li vingui de gust», diu un dels seus personatges. Pensem-hi una mica, i comencem a desintoxicar-nos de tantes teories que ens volen fer creure que somriure i ser constantment feliç és poc menys que una obligació.