Amb la sentència del TC contra l’Estatut català (28-VI-2010), el 10-VII començaren les grans manifestacions. El TC havia trencat el pacte constitucional amb Catalunya. Durant el quatre anys de Montilla a la Generalitat (2006-10), el catalanisme experimentà una gran metamorfosi en procés cap a la independència. Òmnium Cultural (OC) amb la nova directiva des del 2008, s’hi arrenglarà a favor com també J. Antich, que dirigia La Vanguardia (2000-2013), també s’havia posat a favor del procés.

Quan Artur Mas guanyà les eleccions el 28-XI-2010 –i amb l’arribada al govern d’Espanya de Rajoy el 20-XI-2011, encara més–, de la mateixa manera que a finals dels 80 la Fundació Acta, liderada per Max Cahner a l’ombra de Pujol, posà en contacte joves nacionalistes disposats a ocupar els media i les tertúlies de ràdio i TV (J. B. Culla, V. Villatoro, P. Rahola, S. Cardús, etc.), en aquells moments, al tink tank de la Fundació Catalunya Oberta (2001-17) se n’hi sumà un altre lligat a la Fundació Trías Fragas de CDC (CadDem el 2007-09, liderada per A. Colomines, ombra de David Madí) i sorgiren nous influencers (T. Aira, J. Safont, J. Graupera, A. Punsoda...), que no sols ocupaven els media com a opinadors sinó que editaren o col·laboren en digitals.

Feia uns anys, llibres i pamflets falcaven el relat: A. López Tena: Catalunya sota Espanya. L’opressió nacional en democràcia (Dèria libros/RBA, 2007); V. Villatoro: L’engany. El segon tripartit o la desnacionalització de Catalunya (Ara Llibres, 2007); P. Gabancho: La batalla de l’Estatut (Empúries, 2006) i El preu de ser catalans (Labutxaca, 2008); P. Rahola: La máscara del rei Artur (La Magrana/RBA, 2010). S’hi sumaren els opinadors del nou diari Ara, inaugurat el 2010 (A. Bassas, T. Soler, A. Om, X. Bosch, M. Terribas…). Aleshores convergiren en el temps quatre fets crucials. Primer, les consultes per la independència de Catalunya com a nou Estat d’Europa –iniciades el 13-IX-2009 a Arenys de Munt i escampades en quatre onades com una taca d’oli per tot Catalunya fins a l’última del 10-IV-2011 a Barcelona–, obtenen el vot favorable del 91,3%; segon, la celebració de la Conferència Nacional per l’Estat propi (30-IV-2011), d’on sorgí de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) el 25-V-2011, amb l’Assemblea Constituent el 10-III-12 (OC ja tenia amb qui anar de bracet a l’hora d’organitzar grans manifestacions); tercer, la creació de l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) el 14-XII-2011; quart, la revolta dels indignats del 15-V-2011 coneguda com 15-M, amb acampades a la Puerta del Sol a Madrid i a Plaça Catalunya de Barcelona, que va fer néixer molts col·lectius (l’actual partit d’Unides-Podem, per exemple). Passo per alt els fets esdevinguts davant del Parlament català quan es votaven els pressupostos. S’havia creat un brou de cultiu que desembocà en una Diada amb una gran manifestació independentista amb el lema «Catalunya, nou Estat d’Europa». Poc després, el 27-IX A. Mas aconseguí del Parlament una resolució de sobirania: els catalans ens atorgàvem per llei el Dret de decidir. Aviat esdevingué dret a l’autodeterminació i a la independència, per raons de legitimitat. Aquest era el relat.

Aquest fets, sumats a la manca de cintura de Rajoy, quan, agafat per la crisi i el rescat financer, el 20-IX-12 es negà a negociar un nou pacte fiscal per a Catalunya («Estoy en un lío»), desembocà a unes eleccions anticipades, que tornà a guanyar Mas el 25-XI-12, però no pas amb els resultats esperats. CiU, de 62 diputats, passà a 50; ERC, liderada per Junqueras, pujà de 10 a 21. Què havia passat? Sumant CiU, ERC i CUP (3) donava 74 diputats, gairebé la majoria del Parlament. Preveient-ho, havia començat la guerra bruta de l’Estat amb claveguerams i policies patriòtiques sense escrúpols. Deu dies abans de les eleccions, la premsa de Madrid publicà que Pujol i Mas tenien diners comuns a l’estranger. Una guatlla. Ai l’UCDEF!

Període convuls. Espanya, una olla a pressió. Aquell novembre, per internacionalitzar el conflicte, es creà el consorci del DiploCat, Consell de la Diplomàcia pública de Catalunya. El sistema bipartidista semblava no donar per més. El 23-I-2013 el Parlament de Catalunya declarava que «el poble de Catalunya té caràcter de subjecte polític i jurídic» per majoria (85 vots a favor). El 13-III, com a resposta al recurs al TC d’aquest dret, la majoria s’amplià a 104 vots, gràcies al suport del PSC-PSOE, que el febrer anterior ja havia votat en aquest sentit a les Corts trencant la disciplina de vot. A més, l’11-II-13 es creà el Consell Assessor de la Transició Nacional (CATN), dirigit pel magistrat Carles Viver, els 18 informes primers del qual s’aplegaren al Llibre blanc de la transició nacional la tardor 2014. Només tres dades més del 2013: el concert per la Llibertat al Camp Nou (29-VI), l’èxit la Via Catalana per la Diada i la celebració del simposi, dirigit per J. Sobrequés, Espanya contra Catalunya a les darreries d’any. L’any següent es publicaren les ponències i les dificultats per dur-lo a terme del promotor: Crònica negre d’un simposi d’història (Base, 2014).

Anem al 2014. El febrer, 31 jutges signen un manifest acceptant que en l’ordenament jurídic espanyol hi té cabuda un referèndum d’autodeterminació (tots van ser expedientats). Fou l’any de la forçada coronació de Felip VI (20-VI) –Joan Carles I no donava per a més– i el de l’autoinculpació de Jordi Pujol com a defraudador fiscal (24-VII). Era l’any del Tricentenari del 1714. La inauguració de l’Espai del Born barceloní, subratllaria el relat del dret a l’autodeterminació. El 8-IV, Jordi Turull, Marta Rovira i Joan Herrera, representant el Parlament Català, van demanar a les Corts Madrid el traspàs de la competència per fer una consulta a través de l’article 150.2 de la Constitució. Tot legal. Els engegaren la porta als nassos, com en el cas Ibarretxe. (Allò que «en democràcia i sense violència es podria parlar de tot i pactar el que fos» era una fal·làcia.) Així i tot, Mas anuncià una consulta per al 9-XI-2014, transformada en Jornada de participació electoral sobre el futur polític de Catalunya. Més de 2.400.000 ciutadans respongueren a dues qüestions: Vol que Catalunya sigui un Estat? En cas afirmatiu, el vol independent? El «sí-sí» guanya per 80,9%; el «sí-no» obté un10,2%. El «no», 4,49%. Alea jacta est. Hi va haver 23 querelles! Mas, Rigau, Homs i Ortega, serien inhabilitats per el TSJC. El Tribunal de Comptes els multaria amb gairebé 5 milions €. Dissens total. Tensió. Acusacions falses a líders sobiranistes. «Operació Catalunya.» Xavier Trias exculpat, a costa de perdre les eleccions municipals del maig del 2015! L’Estat havia declarat la guerra a Catalunya. Els catalans, que havíem promogut i consensuat la Constitució, havíem esdevingut enemics. La cosa empitjoraria fins a l’«¡A por ellos!».