La lectura de l’assaig Street Art de Simon Armstrong, ens ha suggerit escriure sobre la història de les nostres múltiples obres murals, pintades pels carrers, un material efímer que pràcticament ha desaparegut.

Algunes intervencions han estat liquidades per la pressió urbanística, però la majoria han estat esborrades pels poders establerts o els buròcrates benpensants.

La primera obra de la que us vull parlar, és del mural de l’església de Palau-sator, destruït el 4 de febrer de 1969 pels autoanomenats Guerrilleros de Cristo Rey. Després de l’acció de l’escamot feixista, la comissió d’art del bisbat ordenà pintar de blanc l’interior de l’absis de l’església romànica.

Posteriorment, vaig tornar a l’art èpic, pintant a l’hostal de Palau, a la carretera Barcelona, tot un seguit de parets amb motius irònics i satírics que constituïren un festival de color i creativitat. Al cap de pocs mesos foren també emblanquinats.

Tot seguit, un empresari em va encarregar la decoració exterior d’una antiga bòbila situada prop de la carretera N-II a la sortida de Sarrià. Aquí vaig optar per fer un tema colorista proper al pop art. Aquesta obra ha patit la falta de manteniment i la servitud que, a l’estar molt a prop d’una via molt transitada, ha estat víctima de la pol·lució que ha malmès la vivesa dels colors. El resultat és que ara amb prou feines es pot veure.

Una peça menys efímera és la que vaig fer l’any 1976 a l’estació de Sarrià dels Ferrocarrils de la Generalitat. Aquesta obra, que vaig anomenar Cosmogonia Catalana, es feta amb ceràmica i vaig comptar, a l’hora de materialitzar-la, amb la col·laboració de Quim Montsalvatge i Jaume Toldrà.

La pintura al carrer que vaig fer durant uns anys és molt diferent de la que actualment fan grafitaires i practicants de l’street art. Sovint aquests artistes, que tenen molt d’ofici i una bona tècnica, són uns anarco-capitalistes-egocèntrics-lúdics-nihilistes, moguts per un esteticisme que no té cap preocupació política.

L’art que vàrem desenvolupar, sobretot en la nostra època del grup Praxis-75 (en col·laboració amb en Bep Marquès) tenia una preocupació pública i social amb voluntat de que servís per moure consciències i fos incòmode pels poders establerts.

Darrerament, he tornat a fer com abans i, amb l’incombustible Llorenç Carreras hem format el col·lectiu Plis-Plas, actuant fonamentalment a Bescanó, Girona i Salt. Amb en Llorenç hem treballat per causes justes, com ara l’Agenda Llatinoamericana, el procés català, la lluita antiimperialista, el moviment per la pau i darrerament contra la guerra d’Ucraïna.

Amb el col·lectiu ecologista, vàrem pintar a l’època de l’accident de Harrisburg, un mural antinuclear a Pedret. En aquella ocasió, vaig comptar amb la imprescindible col·laboració de l’Esperança Castanyer i la Cristina Ferrer, dues activistes amb pedigrí, amb qui, anys després, ens retrobaríem a les illes Cíes.

Altres accions al carrer que hem protagonitzat al llarg dels anys, les hem fet col·laborant amb les associacions de veïns de Santa Eugènia i la Devesa, per no parlar de quan vam crear el Gerió Nadalon.

Un mural que vam fer en una paret privada, situada a la cruïlla de la petita Devesa i el Pont del Dimoni, va ser esborrat al cap de poc, per pressions exercides des de la Plaça del Vi.

Amb en Llorenç Carreras, un home inassequible al desànim, hem fet intervencions a favor de La Marató de TV3 i contra la guerres de Síria i Iraq. També hem participat en setmanes per la pau, pintant imatges de Mahatma Gandhi, el doctor Luther King i més recentment el bisbe sud-africà Desmond Tutu.

En la campanya que actualment estem fent per la pau a Ucraïna, denunciem tant el putinisme com les manipulacions de l’eurocapitalisme occidental i del bloc de l’OTAN.

En la nostra etapa de professors de plàstica, hem deixat empremta a les parets del col·legis Bruguera i sobretot el Verd, on amb els alumnes pintàrem una fantàstica i multicolor història mítica de Girona.

Amb en Llorenç Carreras també vàrem pintar l’escola Annexa. Alguns dels murals que construirem aquella època, varen ser esborrats pels equips directius que succeïren a l’híper actiu senyor Llorenç, un home a qui, més d’un, ha qualificat, per la seva actitud progressista, innovadora i transgressora com l’Akhenatón de Bescanó.

Darrerament, les parets de Girona i sobretot de l’antic poble de Santa Eugènia i Salt, han estat envaïdes, no pels russos, sinó per tot un seguit de grafitaires, artistes de carrer magnífics, que destaquen per la seva fantasia, color i domini, sobretot, de la tècnica de l’aerosol. La majoria són molt individualistes i tenen una preocupació estètica de l’art per l’art, sense cap voluntat trencadora.

A diferència dels activistes culturals de la meva generació, els artistes urbans d’avui no destaquen per no tenir cap compromís social ni polític. Per això, no sols no han estat reprimits, censurats i marginats pel sistema, com ho vam ser nosaltres, sinó que sovint han estat promocionats i engolits per la societat de l’espectacle, la propaganda i el capitalisme transnacional. Per això, les administracions han volgut integrar la seva feina organitzant festivals (el Milestone Project/Monar’T a Girona), mostres, trobades d’art al carrer, agomboiant en el sistema uns artistes que, en alguns casos com ara Basquiat o Bansky, han acabat venent obra en subhastes a uns preus astronòmics, a multimilionaris russos, xinesos o àrabs del golf.

En definitiva, avui pintar al carrer no té cap risc, perquè es treballa amb pressupost i a partir d’un projecte aprovat i fins i tot comissariat. Això ha fet que malgrat la indumentària estrafolària que gasten, sovint per despistar, avui, la majoria d’activistes urbans siguin uns artistes domesticats.