Algunes de les notícies que darrerament es publiquen sobre les aspiracions independentistes, semblen tretes de la cuina de la tant anomenada «caverna mediàtica». Però no. Són cròniques que es couen ben bé a casa nostra i que apareixen perquè algun dirigent separatista, de sobte, diu alguna veritat inoportuna, se li encén un llum equivocat o se li’n va la olla, com es vulgui. La setmana passada en vam tenir dos exemples. Primer, les paraules de la Clara Ponsatí dient que «la independència de Catalunya és tan important com per valer la vida d’una persona» i que s’han tret de context fins a la sacietat per matxucar-la. I això que el que ha dit és ben obvi. No conec (amb prou feines) cap procés al món en què un(a part d’un) poble s’hagi pogut alliberar d’una força «opressora», sense cost de vides humanes. És el que tenen quasi totes les revolucions i els canvis als mapes polítics. Algunes més i d’altres, menys. Però és obvi que dir una cosa així en un temps en què la guerra fa pujar el valor de la vida, no és l’estratègia més oportuna per a guanyar adhesions.

L’altre és l’exabrupte d’en Gabriel Rufián, titllant al MHP Carles Puigdemont de senyoret i de creure’s James Bond. Ja no sap quines més bestieses dir per aturar la seva decadència. Hi havia un temps en què les seves sortides de to, el seu particular estil de defensar una Catalunya independent, feien gràcia. Però com sempre quan un polític comença a creure’s imprescindible, el seu discurs ha anat perdent força i credibilitat a mida que semblava més dirigit a enaltir la seva figura que a «guanyar» el país. Sort que el seu partit ja sembla haver-se’n adonat, tot proposant-lo com a candidat a l’alcaldia de Santa Coloma de Gramenet. Una fita tan inassolible que és com posar-lo a la banqueta fins que un jugador millor es quedi el seu lloc al camp. I d’aquí a la grada, és clar.

El preu d’aquests despropòsits, del desencís que genera una lluita molt llarga i amb pocs resultats palpables i del natural canvi de prioritats a mida que el món avança, l’hem vist aquesta setmana passada en forma de l’última enquesta «omnibus» del CEO, que ha establert que actualment un 52,3% dels ciutadans de Catalunya rebutja la independència, mentre que el 40,8% segueix estant a favor. Una dada que personalment m’amoïna poc per diferents motius. El primer és que és una enquesta i ja sabem el poc encert que pateixen aquest tipus de sondeigs. El segon és que estem a les portes d’unes quantes resolucions judicials a escala europea que suposaran un fort revés per a les aspiracions espanyoles de seguir imposant una llei que s’han fet a la seva mida. El tercer és que una hipotètica votació «definitiva» –referèndum– recollirà unes tendències que avui dia no coneix ningú. I quart (encara que no últim) és que els que pensem que serem millors veïns d’Espanya que súbdits podem estar tranquils mentre comptem amb el suport d’opinadors tan potents com l’amic Albert Soler, que amb el seu sarcasme anti-independentista exacerbat ens fa guanyar adeptes cada setmana!