Segur que els sahrauís no s’ho poden creure. El 1975 van haver de marxar del seu país perquè Espanya va cedir l’administració del Sàhara Occidental al Marroc i Mauritània i ara, després de gairebé 50 anys, el govern espanyol ha canviat de criteri i, en lloc de mantenir, com havia defensat sempre, que el futur d’aquell territori s’havia de decidir per mitjà d’un referèndum, es mostra partidari de l’autonomia que proposa el Marroc. És a dir, ras i curt: el Sàhara és del Marroc i l’antiga província espanyola serà una simple autonomia depenent de Rabat.

Ni en els seus millors somnis Hassan II, pare de l’actual monarca alauita, Mohammed VI, hauria imaginat que el govern espanyol acabaria cedint als seus interessos i menys que ho fes un govern d’esquerres. Però és evident que s’ha imposat la realpolitik i que l’executiu de Pedro Sánchez prefereix més tenir bones relacions amb el Marroc, que no pas defensar els interessos dels sahrauís a qui Espanya sempre havia reconegut com a legítims habitants de la seva colònia. Alguns havien format part de les tropes nòmades de l’exèrcit espanyol i la majoria confiava que quan Espanya marxés serien sobirans per decidir el futur del seu país.

Tot es va torçar el 1975, en plena agonia de Franco, amb l’acord tripartit de Madrid signat per Espanya, el Marroc i Mauritània. El franquisme no volia renunciar a una de les darreres colònies que li quedaven, però la pressió del Marroc amb la Marxa Verda i els interessos geopolítics dels Estats Units van convèncer al darrer govern de Franco de fer un pas al costat i cedir l’administració del Sàhara Occidental al Marroc i a Mauritània, tot i que l’ONU considerava i considera que el Sàhara és territori espanyol pendent de descolonitzar.

Per tant, el que digui o deixi de dir el govern espanyol no és endebades i per això el Marroc ha donat tanta importància a l’acord i ha agraït el gest fent retornar a Madrid la seva ambaixadora, que havia estat retirada quan va ingressar en un hospital de Logronyo el líder del Front Polisario Brahim Gali, malalt de Covid-19. I segurament encara mostrarà més agraïment si es confirmem els diversos punts de l’acord com el control de la immigració –i no el xantatge migratori exercit els darrers temps–, la no reivindicació de Ceuta, Melilla i les Canàries i facilitats per pescar en tota la zona costanera del Marroc, a més del territori annexionat del Sàhara.

Pedro Sánchez i el seu equip han pres aquesta decisió per qüestions purament pràctiques, perquè els conflictes amb el Marroc són de mal gestionar. Sempre ho han estat. I segurament que en aquesta decisió hi ha pesat i molt la voluntat de posar fi a les disputes amb els veïns del sud. Però el preu que es paga és molt car, perquè l’acord suposa una traïció al poble sahrauí que està confinat als campaments de Tindouf, al costat d’Algèria, i que confiava que Espanya es mantindria fidel a les decisions de les Nacions Unides, que és l’organisme internacional que ha de vetllar per la descolonització del Sàhara Occidental.

Parlant d’Algèria, país protector del Front Polisario; l’executiu de Pedro Sánchez diu que els havia informat de les seves intencions, però el govern algerià ha cridat a consultes al seu ambaixador en senyal de protesta per la nova postura espanyola. Cal tenir en compte que Algèria subministra el 40% del gas que es consumeix aquí i amb la guerra d’Ucraïna i la crisi energètica que ha desencadenat, Pedro Sánchez es podria trobar fugir del foc i caure a les brases, alhora que haurà de fer front no només a les crítiques de l’oposició, sinó també a les dels seus socis parlamentaris i als de govern.