Dimarts, el Centre Cívic Pla de Palau, a encara no tres minuts a peu d’on hi havia la històrica fàbrica gironina «Indústrias Químicas y Tartáricas», va acollir un acte per recordar els setze treballadors acomiadats dels Químics l’any 1962. Aquella va ser la primera gran contestació laboral en ple franquisme a les comarques gironines. En una de les intervencions, l’historiador Josep Clara va citar «la ideologia d’esquerres» de molts dels treballadors dels Químics explicant com, bastants anys abans de la vaga del 1962, ja havien desafiat propietaris i autoritats del règim cantant la Internacional al pati de la fàbrica. Una relació entre treballadors i idees d’esquerres que, certament, podia ser notable en aquella «Girona de les fàbriques» i que, en canvi, seixanta anys després no sembla que estigui tan clara.
I no ha estat per culpa dels treballadors. Que no s’han mogut de les fàbriques. Els que s’han mogut, per centrar-se en altres causes absolutament legítimes, són els partits d’esquerres amb un moviment que ha deixat lliure un espai que, es vulgui veure o no, ja hi ha qui l’està ocupant. El protagonisme de VOX en la vaga de transportistes n’és una mostra. Com, a França, ho són les bones perspectives electorals en les presidencials d’Éric Zemmour amb un discurs xenòfob on relaciona la pèrdua de qualitat de vida de la classe treballadora amb el que ell anomena la «gran substitució». O, a la seva manera, el graner de vots que tenia Donald Trump entre els obrers damnificats per la reconversió, i modernització, de fàbriques a ciutats com Detroit. De tot plegat, n’avisava una veu clàssica del pensament d’esquerres a Catalunya, la sociòloga Marina Subirats, en una entrevista en aquest diari just després de ser nomenada Doctora honoris causa a la UdG. «La nova esquerra és el feminisme i l’ecologisme sempre que assumeixi, també, els temes de desigualtats socials. S’està refent un pensament d’esquerres, però s’ha d’encaixar bé perquè, lògicament, dins del feminisme hi pot haver gent de dretes i perquè l’ecologisme també pot ser mirat amb recel per part d’una classe obrera que veu com se li van tancant les fàbriques».
