Fa uns dies estàvem parlant de la guerra amb uns amics i un va comentar, malgrat les importants mostres de solidaritat amb els ucraïnesos, que trobava a faltar una manifestació multitudinària de rebuig com va haver-hi quan la guerra d’Iraq. Això va provocar una animada discussió sobre els motius de que no s’hagués produït. Un dels presents va dir que havia estat a una manifestació de les que es convocaren els primers dies amb poca gent i alguns van exhibir pancartes contra l’OTAN i l’enviament d’armament i es va produir una discussió amb un grup d’ucraïnesos presents que tot seguit van abandonar la manifestació perquè no compartien els eslògans.

Els ucraïnesos tenen la guerra a casa i, pel que representa aquesta guerra de defensa dels valors europeus, hem d’ajudar-los de totes les formes possibles, acollint els refugiats, enviant ajuda humanitària i militar i intentant aïllar l’agressor sigui per medi d’un boicot econòmic o diplomàtic. En el terreny econòmic i diplomàtic s’han aconseguit èxits importants però sense l’ajuda d’armament militar d’occident segurament la guerra hauria tingut un altre desenvolupament i això no és cap ximpleria. Que Putin trobi resistència és fonamental perquè la negociació, que algun dia s’haurà de fer, no es faci amb un Putin vencedor absolut i una Ucraïna rendida. I avui per avui, l’única possibilitat d’enviament d’armament és directament cada país o a través de l’OTAN.

Per això crec infantil que hi hagi qui es dediqui a cridar «no a la guerra» o a criticar l’OTAN sense més. Moltes organitzacions d’esquerres més combatents sempre han eludit aquest debat, no han volgut parlar de política de defensa europea, amb dir no a les armes en tenien prou i ara no saben què dir davant de la guerra. L’exemple d’Ucraïna desmantellant les seves armes nuclears va ser molt aplaudit per aquesta esquerra infantil que avui no sap què dir als ucraïnesos que demanen ajuda. Tothom voldria poder viure sense guerres, en democràcies on la gent tingués condicions de vida dignes i llibertat, però per defensar la llibertat i minimitzar el risc de guerres cal planificar la defensa.

Per això molts ens hem mostrat favorables a reforçar Europa amb una política exterior i de defensa comú. Sense aquesta política, Europa serà sempre dependent d’altres i no podrà jugar el paper que li correspon en el tauler internacional. L’OTAN és fruit de la guerra freda i va tenir el seu paper però com ja va quedar palès als Balcans, la defensa d’Europa l’hem deixat en mans de l’OTAN. El dia que Europa defineixi la seva política exterior i de defensa serà el moment de decidir el paper que ha de jugar l’OTAN. EUA pertany a l’OTAN però té la seva pròpia política de defensa, no depèn de l’aliança, com li passa a Europa. Esperem que les paraules de Borrell dient que avançarem en la definició d’aquestes polítiques es facin realitat.

Canvio de registre, la guerra també està provocant una sèrie de problemes econòmics a tot el món però especialment a Europa. S’han proposat mesures d’estalvi energètic que podem fer els ciutadans i les empreses, baixar el termòstat de la calefacció, utilitzar el transport públic o compartit, més teletreball, reduir la velocitat dels cotxes, etc., mesures que els experts diuen poden reduir la factura energètica prop d’un 3%, quantitat gens menyspreable. Estem en una economia de guerra, ens haurem d’estrènyer el cinturó tots i hauríem de fer-ho de forma solidària, també per evitar que el descontentament doni vots a Vox, que ja està intentant capitalitzar-ho. Això també és ajudar a defensar als ucraïnesos i els valors de la UE i lluitar contra la guerra de Putin.

Com ha proposat Sánchez, donada la gravetat del tema, s’hauria d’intentar aconseguir uns pactes entre partits i actors socials, com els de la Moncloa, per afrontar junts la crisis. Si el PP fos intel·ligent veuria que això seria la millor manera de desmarcar-se de Vox, deixant clar que pensen de veritat en els ciutadans.

També hauríem de demanar col·laboració a les empreses, especialment les que han tingut uns guanys desmesurats els darrers anys. Dos exemples: (1) Els bancs van necessitar un ajut públic entre 2008 i 2016 i el balanç actualitzat dona que els bancs han costat als espanyols prop de 57.000 milions d’euros i avui tenen guanys, pensen retornar les ajudes? (2) Les elèctriques de l’Ibex-35 van triplicar els seus guanys el 2021. Repsol, Endesa, Iberdrola i Naturgy van obtenir uns beneficis conjunts de 11.054 milions d’euros, un 226% més que en el 2020. Tots coneixem el problema de la directriu europea que fixa els preus de les subhastes (ho paguem al preu més car) però també que algunes de les empreses citades van especular, van subministrar energia obtinguda de l’aigua, la més barata i la van vendre al més car (recorden el problema del buidat de pantans que va obligar a l’actuació del govern perquè no ens quedéssim sense reserves d’aigua?). Esperem que Europa canviï el mètode actual que fixa els preus a les subhastes, però ara que tenim un problema de preus de l’energia i una economia de guerra, hauríem de demanar a les empreses que han tingut guanys inflats de ser solidàries i compensar a la societat pels que s’anomenen «guanys caiguts del cel».

Podria posar altres exemples però sobretot demanaria que les empreses com els partits tinguessin un comportament solidari amb les necessitats de la societat, és demanar molt que aportin una part dels guanys extraordinaris? Caldria fer el llistat de les empreses amb guanys extraordinaris i demanar-los que voluntàriament ajudin a resoldre els problemes (per exemple invertint aquests guanys en renovables) o gravar-los amb impostos. De fet en el cas de les elèctriques l’OCDE ja ha proposat que es gravin els beneficis.