L’independentisme català, sobre tot el sector més fanàtic proper a Carles Puigdemont, no ha paït massa bé que Seat i el Grup Volkswagen hagin triat la població valenciana de Sagunt per construir una planta de bateries. Sembla que allò dels Països Catalans s’acaba quan ells no són els supremacistes. L’advocat Alonso-Cuevillas, reciclat a la política per falta de clients al seu despatx, ha escrit: «Conseqüències de tenir un Estat en contra». Un altre dels grans frikis que ens ha proporcionat el procés, el també diputat i abans president de la Cambra de Barcelona, Joan Canadell, s’ha estès una mica més: «Tenir un Estat a favor serveix per això. Amb els diners dels europeus promouen la regió econòmica que els interessa, i castiguen la que no és lleial políticament… Un èxit més de la Taula de Diàleg». Si Seat hagués optat per Catalunya, el mèrit seria d’ells. I, si va a València, la culpa, per descomptat, és d’Espanya.

No seria sobrer que recordessin el que va passar el 5 de març de l’any passat quan cap membre del Govern català, llavors Pere Aragonès n’era el vicepresident en funcions, va acudir a l’acte de 70è aniversari de Seat hores després que s’anunciés, precisament, la creació d’un consorci público-privat amb Seat-Volkswagen i Iberdrola per posar en marxa la primera fàbrica de bateries per a vehicles elèctrics a Espanya. No crec que hagi sigut determinant en la decisió final, però a la vida tot té conseqüències i les repetides criaturades dels polítics independentistes, com la de no acompanyar als directius de Seat en un acte de gran transcendència simbòlica per poder proclamar que han plantat al Rei Felip VI, s’han convertit en un gran llast per a tota la societat catalana. Les inversions s’han de treballar; no es regalen.

Al final, Seat-Volkswagen instal·larà la planta de bateries al lloc que més els ha convingut, com va fer la italiana Fiat quan va decidir l’any 1950 on ubicaria la seva fàbrica a Espanya, l’actual Seat. La primera proposta del règim franquista va ser Valladolid, on més tard s’instal·laria la fàbrica de Renault. Els italians, en canvi, demanaven que fos en un port mediterrani per facilitar les comunicacions amb Torí, seu de la Fiat dels Agnelli. Aleshores, el govern franquista es va treure de la mànega Cartagena, proposta rebutjada per l’empresa italiana. Finalment, amb el suport del Banco Urquijo, un dels promotors del projecte, es va optar per Barcelona.

Ara, sembla que el Govern espanyol hauria preferit Extremadura per afavorir una de les zones de l’Espanya buidada, però de la mateixa manera que Fiat va triar Barcelona perquè tenia port, una bona infraestructura industrial i treballadors més qualificats que Cartagena, ara Seat-Volkswagen, en un context social i econòmic que res té a veure amb el de 1950, ha preferit Sagunt perquè és a tocar del port de València, el primer d’Espanya i quart d’Europa en trànsit de contenidors, perquè té bones comunicacions, una gran indústria automobilística al voltant de la Ford i perquè la Comunitat Valenciana podia oferir uns fons regionals superiors als de Catalunya. Les empreses van allà on veuen millors condicions per fer negoci. Seat-VW ha optat per la Comunitat on també han establert la seva seu CaixaBank i Banc de Sabadell. Ximo Puig no fa criaturades.

PD: L’artefacte puigdemontià del Consell de la República va escriure dimarts el següent tuit, convenientment retuitejat per Carles Puigdemont: «Des del Consell, lamentem profundament l’assassinat del pres polític Ivan Colonna. La lluita del poble cors és legítima». Ivan Colonna va morir a conseqüència de les greus ferides provocades per l’agressió d’un talibà afgamès a la presó francesa d’Arles. Ivan Colonna, «pres polític», segons Puigdemont, estava empresonat per la justícia francesa, amb cadena perpètua, per haver participat en l’assassinat del prefecte de Còrsega, Claude Erignac, amb tres trets al clatell l’any 1998. Assassins com Putin i Colonna són els seus companys de viatge. I alliçonen sobre la democràcia.