P arlem molt de consum responsable i de proximitat, de productes de quilòmetre zero, i de sobirania alimentària. Però quan ens parlen de sobirania energètica molts miren cap a una altra banda, o pensen que n’hi haurà prou amb posar plaques fotovoltaiques a les teulades de casa per fer la transició energètica.

Les dades de producció d’energia elèctrica de les comarques gironines ens haurien de fer reflexionar: generem només un 1,5% de l’electricitat de tot Catalunya i almenys cinc vegades menys de la que consumim.

En els últims anys han sorgit moltes plataformes d’oposició a infrastructures energètiques. Hi ha qui les veu com un senyal del renaixement de la democràcia de base i altres com una mostra de populisme o d’antipolítica. Jo les veig més com un fenomen de rebuig al poder -polític i econòmic- que durant anys ha fet poca pedagogia, imposant sense informar. Si el ciutadà no té consciència de l’origen del problema, no el pot sentir com a propi. És necessari explicar -mil vegades si cal- les complexitats que envolten el procés de presa de decisions que porten a construir una línia elèctrica o un parc eòlic en un territori descartant altres opcions. El problema és que hi ha qui viu instal·lat en el «no a tot» i que no té ganes d’escoltar.