Tres notícies dels últims temps -especialment dues que s'han produït els darrers dies- indiquen que alguna cosa està canviant entre els partits independentistes. La més antiga, tot i provenir d'un vers lliure com Clara Ponsatí, va ser significativa precisament per ser la primera que ens indicava que antics responsables del procés admetien que no s'havia fet la feina. Anàvem de farol, va dir l'exconsellera fugida.
La segona, més recent, la va deixar anar Carles Puigdemont el dia que va ser elegit president del Consell de la República, admetent que el Govern català no tenia els suports necessaris de l'exterior per començar a caminar en solitari, que és el mateix que dir que la feina que s'havia estat assegurant dia sí i dia també que estava feta, en realitat no havia vist la llum.
La tercera i última també es va produir a l'estranger. Marta Rovira, la secretària general d'ERC i un dels càrrecs que més va pressionar a l'aleshores president de la Generalitat perquè no convoqués eleccions i proclamés la nova república, va assegurar en un atac de sinceritat sobrevinguda des de Suïssa que la unitat de l'independentisme no ha existit mai.
No tenien a punt les estructures d'estat, ni el suport d'altres països, però van fer creure a tothom que estava fet
O l'independentisme ha canviat molt, que també és possible, o de tot això no hi ha res improvisat. Si una cosa saben fer molt bé és dominar el relat. No tenien a punt les estructures d'estat, ni el suport d'altres països, però van fer creure a tothom que estava fet. Per això va ser tan complicat per molta gent entendre perquè el govern va ser incapaç de mantenir vigent la declaració d'independència i va ser encara més difícil gestionar el fracàs. Tant, que han passat més de quatre anys i encara hi ha ciutadans que no entenen per què Catalunya no es va escindir d'Espanya. Fins que no s'expliqui bé no hi haurà forma de trobar una solució. Una societat madura és aquella que entén els perquès, per posteriorment poder valorar si hi està d'acord o no, opinar sobre si es va fer bé o malament i decidir si ha de continuar donant el seu suport als mateixos de l'última vegada.
Veritats incòmodes
Per arribar a aquesta situació més o menys ideal, fa falta molt de temps i humilitat per part d'aquells que van ser protagonistes d'un procés no culminat. Cal dir algunes veritats, encara que aquestes siguin incòmodes, dures i difícils i s'ha d'explicar per què es va fallar. Les passes de Ponsatí, Puigdemont i Rovira sembla que van en aquest camí, com en el seu moment, sense dir-ho obertament, Esquerra va optar per un canvi de direcció cap al pragmatisme, veient que l'estratègia seguida fins al 2017 no va portar enlloc.
Paral·lelament, sembla que la relació entre Junts i ERC s'està aclarint. Els dos partits estan cada vegada més distants i no dissimulen la mala maror. La reacció de Gabriel Rufián al cas Rússia i la contrareacció de càrrecs del partit de Puigdemont van pujar el nivell de la batalla, però el trencament de la unitat pel català a les aules per part de Junts i el boicot a la foto de dijous al matí al Parlament indiquen un trencament. No ara, ni d'aquí a un mes, però molt probablement després de les eleccions autonòmiques, siguin quan siguin.
La guerra ja no es planteja entre les dues forces independentistes, sinó entre republicans i socialistes
La guerra ja no es planteja entre les dues forces independentistes, sinó entre republicans i socialistes. Veurem qui guanya dels dos i quan s'hagi decidit es respectarà el guanyador donant-li suport des de fora o des de dins del govern, tot dependrà de les necessitats de cada un. A Junts, o canvien molt les coses, o s'haurà de conformar en ser allò que no va voler ser mai Ciutadans a Espanya; un partit frontissa. Esquerra ho té tant clar que Pere Aragonès i Oriol Junqueras ja han fet un gest condescendent deixant que Laura Borràs continuï de presidenta del Parlament fins que hi hagi sentència.
La clau està a les mans d'Aragonès perquè els comicis siguin més aviat o més tard i no hi ha dubte que la utilitzarà quan a ell més li convingui.
